Imagineu-vos que a una galàxia més o menys llunyana , resideixen una mena de guardians del temps que observen els nostres actes amb aquella perspectiva que es perd a curta distància. I que , prenent consciència que els essers humans “som els animals amb menys memòria històrica” (Moreno Bernardi dixit) de totes les galàxies conegudes, decideixen plantar-se al nostre maltractat planeta , per tal de recordar-nos aquesta manca de memòria revivint un cop més una ben coneguda història de tirania. D’històries de tirania, la història de la humanitat en va plena a vesar. Però posats a trobar-ne una de molt exemplar que porta segles agitant els escenaris amb la seva brutal contundència, la d’aquell rei escocès imaginat per Shakespeare, i el nom del qual es millor no pronunciar mai en veu alta perquè porta molta malastrugança , resulta tan modèlica com gairebé insuperable .
Bernardi fa referència a aquesta visió galàctica amb tocs de ciència ficció, a l’hora de presentar la seva versió de la sagnant tragèdia escocesa de Shakespeare, i fer-se la seva amb la radicalitat visceral, del tot orgànica , gairebé simfònica i notablement hipnòtica que caracteritza tot el seu treball escènic. Però en realitat, quan es tracta de submergir-nos en un espectacle que (també , com tots els seus) exigeix oblidar-se de referents anteriors i deixar-se arrossegar cap a l’abisme des de la distorsió de les convencions , ens en podem oblidar alhora d’aquest rerefons galàctic al qual fa referència el director sense masses problemes. No ens calen guardians arribats de ves a saber on, per tal de trobar-nos enxampats un i altre cop en el cercle viciós de l’ambició eixelebrada que porta a perdre de vista el nord ( i també, el sud, l’est , l’oest i qualsevol altre punt cardinal encara no descobert).
Posats a barrejar , i ja que som davant d’un espectacle que ho barreja tot per tal d’aniquilar fronteres creatives, i fer de la veu, la paraula , el moviment, la música i la imatge virtual un tot que avança amb uniforme concupiscència artística, a la manera com ho fan els boscos quan els arbres es desprenen de les seves arrels per anar fent camí ( el pitjor malson de Macbeth), deixeu-me que barregi Shakespeare amb Nietzsche. Va ser el filòsof que feia parlar Zaratustra, qui va afirmar que, a diferència del que ens pot passar a la resta dels humans, al seu imaginat Superhome no li faria cap mena de recança veure’s ficat a la roda de l’etern retorn. Ben al contrari: la seva vida seria tan plena i tan intensa, que repetir-la fins l’infinit li semblaria sempre la millor opció imaginable. Però les coses resulten ben diferents, quan un o una s’arriba a creure un Superhome o una Superdona per a qui no existeixen les regles perquè els seus objectius es situen per damunt d’elles... i acaba comprovant el seu error quan ja és massa tard per a rectificar-lo. I els Macbeth, es troben una mica en aquesta tessitura. Els Macbeth es deixen enlluernar per les profecies d’unes bruixes tramposes que saben molt bé com han de jugar amb les paraules, si volen fer caure en el parany a qui escolta allò que sempre ha volgut escoltar . I per un moment ,els Macbeth es creuen que cometent un crim de no res que al cap i a la fi només ve a donar-li forma a allò que ja és irreversible (les bruixes han demostrat fins ara ser infal·libles ) obtindran el desitjat control total del seu destí. Però resulta que els Macbeth no entren en la categoria Super a l’estil Nietzsche. Resulta , ja per començar, que un cop s’han embrutat les mans de sang , aquesta ja no marxa ni en llegiu. I ells , amb la culpa no hi comptaven. Però com resulta alhora que no són un parell de psicòpates sinó un parell de simples neuròtics , quan la culpa es presenta ho fa ja per quedar-se. I resulta llavors que la seva versió particular de l’etern retorn adquireix la forma d’un etern malson . Enlloc d’assegurar una mica més el seu poder, cada nou crim deixa una mica més a la vista la seva fragilitat. I, tal i com remarquen posades en escena com la que signa Bernardi, o com la que va presentar Declan Donnellan al muntatge de Cheek by Jowl , o com la que oferia ja fa forces anys Calixto Bieito , els Macbeth semblen destinats a no poder escapar ja mai més d’aquesta funesta repetició en “loop” de la seva tragèdia . La tragèdia de qui no ha volgut reconèixer en la veu de les bruixes la projecció de les seves més letals ambicions. La tragèdia d’una humanitat destinada a repetir un i altre cop el mateix cicle (auto)destructiu ; destinada o voler fugir un i altre cop de l’evidència de la mortalitat tot projectant un somni de control absolut i poder omnívor que, al final, la Parca s’encarrega de liquidar sense més miraments. És llavors , quan no queda altra que tornar a recordar aquelles paraules de Macbeth que Bernardi ha tingut també ben presents al seu muntatge. És llavors, quan es torna a fer evident que “la vida no és altre cosa que un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res”. I que cadascun de nosaltres no és altra cosa que “un pobre actor que es galleja trastornat per l’arribada de la seva hora de sortir a l’escenari, i al qual després ja no es torna a escoltar”.
En qualsevol cas, i abans d’arribar a aquest punt, l’excel·lent i molt còmplice grup d’actors i actrius que Bernardi té entre mans ( i al qual ha fet treballar de valent al llarg de molts mesos d’assaig que es fan completament visibles a l’escenari) , sí que es fan escoltar tota l’estona. I si que fan tot el que calgui per tal que no apartem tampoc mai d’ells la nostra mirada. Impactantment vestit per Josep Abril (sensacionals, els models que ha creat per a la parella reial) aquest grup d’intèrprets capitanejat per la notable Lady de Sara Palomo i el molt potent i sensacional Macbeth del David Menéndez , reviu el malson amb la ja esmentada visceralitat organitzada com una polifonia coreogràfica en la qual ningú té permès abandonar mai l’escena. La tensió dels cossos i de les veus, resulta doncs constant. I d’ella en surt un poderós “Macbeth” que, a diferència d’altres Macbeths que han passat recentment per la cartellera, sí et fa sentir en tot moment el perill de l’aquelarre que, invocant al dimoni, no fa altra cosa que invocar els dimonis macbethians que tots portem dins nostre.
