L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) ha tornat als orígens per partida triple. Per haver escollit l'escenari del Teatre del Raval, sota mateix del que va ser la seva escola de la infància, en el barri on va néixer, un espai urbà de la memòria que ja va rastrejar musicalment el 1999 amb el seu disc «El bolero del Raval», i també per haver muntat aquest espectacle unipersonal, «Mal Martínez», sota la direcció de Miguel Casamayor, a més de Marta Pérez, amb qui va començar la seva trajectòria teatral amb dos espectacles trencadors per l'època que ara serien titllats de familiars o juvenils: «Tira't de la moto» (1988) i «Línia roja» (1990).
Teatralment es pot dir que «Mal Martínez» és un monòleg, sí, però en realitat és molt més del que entenem per un monòleg. Marc Martínez ha entrat en el seu món propi, familiar, de barri. I n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada quan evoca segons quins passatges de la infància, la seva preadolescència, les seves il·lusions, els seus mites...
I tot respira sinceritat, veritat i sentiment, fins al punt que la paròdia de l'autobiografia és també la paròdia de l'autobiografia de tota una generació i de tot un col·lectiu que, encara dins de la ressaca de la postguerra i la Dictadura, neix i creix i se'n surt com pot en un barri com el del Raval de Barcelona, que avui ha fet la metamorfosi intercultural per no oblidar del tot com era.
Marc Martínez, després d'una llarga trajectòria, fins i tot com a director («Super Rawal», 2003; «Conillet», 2015-2016) desplega els seus millors dots com a actor i es transforma en aquell «Marquitos» que recorda els orígens obrers del pare, la perruqueria de la mare, les veïnes del Raval a la pica de l'aigua, la vena comediant amb el germa actuanbt per a la família i el veïnat, la font de la plaça del Pedró, l'escola amb la palmeta de la mestra i els pinxos de classe, l'àvia, la tia, el germà, els atracadors professionals de l'època del Xino, la primera noia-sirena de la piscina, les cosines i els jocs de metges, el pis del Raval, i el terrat, ah!, el terrat de la infància, amb vistes a tot Barcelona, amb sol i aire i amb la descoberta, des de la innocència i el desig del sexe que no es desperta, de la cupletista del Paral·lel prenent el sol en un terrat veí o la veïna del tercer del balcó del davant amb les ungles dels peus pintades de vermell. (...)
