El prolífic autor
Jordi Casanovas aborda un tema tan lliscós i controvertit com els límits del
humor. L’obra barreja la comèdia amb una estructura de thriller. L’espectador
anirà enfilant una història on res és el que sembla; viatjant de sorpresa en
sorpresa. Casanovas posa sobre l’escenari tres vells amics: l’Ernest i el Jordi
havien fet un duo humorístic radiofònic quan eren estudiants de periodisme,
l’Anna els escoltava i admirava. Ara l’Anna i el Jordi són parella i tenen una
filla. L’Ernest ha continuat en solitari una exitosa carrera professional com
humorista. L’Anna és una reconeguda cirurgiana cap de servei de
transplantaments. El Jordi exerceix de periodista a la redacció d’un diari. Els
tres amics es retroben després de vint anys, a l’apartament de la parella. L’Ernest
es troba enmig d’una crisi creativa agreujada per l’assetjament d’un internauta
anònim. A través de les xarxes, el paio li recrimina el haver-se instal·lat en
un humor blanc que no traspassa mai els límits de la correcció política. Marc
Angelet, també autor, en sintonia i remarcables complicitats amb Casanovas, dirigeix
el muntatge potenciant en tot moment el to de comèdia. Conserva els noms dels
tres actors per als seus protagonistes. Villegas és un “gafapastas” atractiu
que arriba a casa dels amics per trobar l’escalf que el seu èxit professional
no li dona. Muñoz, fart d’una feina que l’estreny, vol recuperar l’emoció
juvenil d’empescar-se bromes que transgredeixen els límits. L’Anna (Sahun) pot
esdevenir el blanc perfecte d’una broma portada als límits. A mesura que avança
l’espectacle el somriure se’ns va glaçant al rostre i es comença a generar una
angoixa creixent. Angelet ha marcat un ritme accelerat que els actors han
entomat amb gràcia. Cal no entretenir-se massa en el discurs d’una peça construïda
amb notable fusteria teatral. Al cap i a la fi, és l’espectador qui haurà de
decidir on són els límits de l’humor, si és que n’hi ha. Casanovas i Angelet
juguen fort i el trio protagonista sap estar a l’alçada. La comèdia té un transfons
molt seriós i un final que la inèrcia de la precipitació pot embrutar. Però el
que queda, al capdavall, és una reflexió conscient i valenta sobre el “de què
riem i com” que, en definitiva, diu molt del que som.
