El Maldà en dansa és un festival que té la
valentia de fer ballar el terra enrajolat d'aquest
palauet del Gòtic. La ballarina i coreògrafa Anna Romaní, membre de la
companyia Els Pirates, és l’amfitriona –curadora– d’aquesta mostra de peces
curtes que es complementa amb altres activitats, com l’exposició de fotografia
‘Cru: Behind de show’, de Magda Parés, el taller de dansa familiar dirigit per
Irene García –una murciana molt salada– o bé la sessió d’improvisació
interdisciplinar, Protocol#4, que va reunir una bona colla d’artistes. El Maldà
en dansa toca moltes tecles, dins i fora del palau, perquè els virtuosos
ballarins de hip hop Hector Plaza i Agnès Sales trepitgen carrer aquest
dissabte 10 de juny. Aquesta és una crítica sobre el primer programa presentat en
la quarta edició de dansa sobre l’escenari a “lo somni Twin Peaks” del Maldà.
“It’s
nice to disapear ….” Nua, un solo
de la ballarina i coreògrafa Nadine Gerspacher arrenca amb ‘Vanishing Act’, de
Lou Reed. Gerspacher en aquest solo aborda l’espera, des del gest més petit a la
sensació física més profunda. Es poden distingir tres actes en aquest solo a
cavall del teatre visual, la dansa-teatre i el moviment més desenfrenat. Una
maleteta molt bufona i una cadira acompanyen el persontage vintage. A qui
espera aquesta dona, o què espera? Aquesta pregunta no es resol mai, però
tampoc cal. Hi ha misteris que s’han de mantenir. Desplega tècnica i la netedat
del moviment de Gerpacher és inqüestionable. Des d’una espera tímida es
desencadena exasperació profunda i total. Menys un fragment en el que es llença
un monòleg en off repetitiu i
redundant, Nua és una solo ben fet si
el sospeso “objectivament” tinc poques coses a objectar, tanmateix, personalment, el viatge emocional
proposat no em va enganxar ni em va despertar els sentits com la cançó de Lou
Reed. I em pregunto: per què? És una qüestió de senbilitats i percepcions en
plural, suposo que he vist una bona de colla de solos semblants, que tracten
sobre l’espera o un personatge abandonat enmig del no res, i de manera
inevitable anticipo els girs dramàtics i la interpretació amb clixés, dels
quals no en sóc molt fan. L’art o la dansa no és només sobre gustos, tècnica o
bones o males idees, sinó sobre els arxius sensibles de l’espectador, com d’una
servidora.
La segona peça curta, molt curta, va ser a
càrrec de l’Adriana Mascort. Silenci 2.0
és una coreografia gestada durant una estada a la Kibbutz Dance Company
(Israel). En aquesta primera aventura coreogràfica de l’Adriana Mascord ella
mateixa balla amb dues ballarines joves més Ellie Ader i Hayley Ader. Silenci 2.0 són deu minuts intrigants
tant pel que fa al collage musical –inclou música de Paco de Lucía, John
Williams, Enrique Morente i Bruno Coulais– com el vocabulari de moviment i les
sinergies creades entre les tres ballarines. La peça tracta sobre les
connexions que es generen amb els altres i es pregunta si són fruit de la
supervivència o d’una voluntat genuïna. L’exercici coreogràfic abstracte de Silenci 2.0 destil·la aquesta pregunta.
Les tres ballarines sovint formen triangles en l’espai, en una tensió constant,
quan s’entortolliguen la mantenen: es fusionen amb la voluntat de separar-se.
Amb peces com aquestes, més tendres –encara són molt joves i estan provant– és
interessant i bonic veure aquesta recerca de la pròpia veu amb el llenguatge adquirit
en les classes tècniques. Definitivament, és un gran encert de programació
donar visibilitat a aquesta fase de les trajectòries de les ballarines i les
creadores.
El Maldà en dansa és sobretot un festival per
sentir el moviment de ben aprop amb les seves virtuts i els seus inconvenients.
Aquesta proximitat pot ser molt refrescant encara que puji la temperatura amb
tant de moviment. El primer programa del festival va acabar amb la cirereta del
pastís, amb el tàndem franco-italià Francesco Colaleo i Maxime Freixas que van
presentar Re-Garde un joc de mirades,
somriures, entremaliadures i clucades d’ull. El duet és irònic, pallasso i molt
físic des de l’inici que esclata amb unes riallades enllaunades. La coreografia
es teixeix com un entramat de situacions i patrons de moviment impossibles molt
verosímils, a vessar de contradiccions divertides a base de portées acrobàtics acotats en els pocs
metres quadrats del Maldà. En aquesta explosivitat continguda un s’emborratxa
de l’energia positiva amb la que t’esquitxen i no posa sota escrutini la recepta
segura amb la que han cuinat la peça. La conclusió final de la vetllada és que sí, el Maldà és una sala petita amb un terra inòspid, però que hi ha coreografies que les fan elàstiques i llavors, l'espai s'eixampla.
Acalorats i somrients el públic del Maldà va
quedar amb ganes de més dansa i de més aprop. No us perdeu el segon programa
que comença avui!
Consulteu la programació!!
