El programa 2 d'aquest Maldà en dansa permet veure tres maneres d'entendre la dansa. I això és agradable per a nou espectadors de dansa. Perquè en pot comprovar la diferència i aprendre a conèixer i a situar-se davant de cada coreografia. Es perceben també diferents nivells de rigorositat tècnica. Hi ha que aixeca un braç o commou un cos, i hi ha qui expressa tot un univers per la seva capacitat de tallar l'energia del moviment. Són peces, en general, tendres, que continuaran evolucionant, molt probablement.
Irene García- La Quebrá volia mostrar una mirada trencadora de la bellesa. Ho fa en una peça en tres temps i amb un trio que no sempre casa prou bé. Per una banda, el primer espai és fred, de música repetidora, incessant i amb uns moviments generalment convulsos. Són un espai urbà: El segon instant és, segurament el més càlidm, amb un rerefons a natura i unmoviment en què hi ha un contacte de cossos i, rostres, és quan s'obren a banyar-se a la platja amb absoluta llibertat. Finalment,es tanca amb un final angoixant, de nou. Es percep diferents dominis de moviment entre el trio situaci´`o que no aporta unitat, genera estranyesa i deixa un missatge embarbussat.
Rosa Ma. Masiá-Colectivo Las Twins sí que projecta amb claredat. Potser ñés un esbçós encara molt esquemàtic però que dóna profunditat amb el focus retallat fent d'un mirall que, contínuament l'¡observa, la jutja. L'homenatge a la dona mare de família es veu contínuament jutjat per la societat. Ha d'amagar les seves excentricitats en una màscara neutre, cordial, falsa. Quan el vestit s'obra, és quan apareix l'energia, la versatilitat, amb una espatlla inacabable que s'exten àmpliament. I per tots els racons de l'espai. Hi ha moviment marcat, flexibilitat i una idea ferma. I una trena que torna a formar-se per donar un final rodó al treball. El més interessant, possiblement.
Julien & Arias signen la coreografia més enèrgica, de major potència, d'esgotament físic. A mig camí del joc, amb tocs de hip hop (amb un popping insinuat) i una dansa acrobàtica circense. És una peça amable, amb una música amb un ritme clar i dinàmic. És un gust veure el plaer del moviment, dels salts i dels equilibris entre aquests dos ballarins. La seva picada d'ullet al clown és sobrera perquè no compatibilitzen forma d'expressió, seguretat en defensar una mirada davant del públic. I així, bona part del treball físic i especuacular perd en aparèixer desprovist d'emoció, d'intenció.
