Man Ray va ser un creador multidisciplinari lligat al surrealisme i el dadaisme i interessat en camps tan diversos com el cinema, l'escultura i fins i tot la música i la dansa, disciplina que, segons diuen, practicava amb una gràcia i elegància especials. Va ser també un apassionat de la fotografia i, si André Breton declarava que "L'art serà convuls o no serà", el clic de la càmera de Breton és una de les manifestacions més convulses del discurs surrealista. Ell va ser una digna apertura de "l'edat dels aparells", el primer a intuir que, finalment, la fotografia acabaria convertida en un deliri destinat a esclavitzar els humans més que no pas a alliberar-los.
Aquesta peça, precisament, se centra en la relació fetitxista entre l'ull, o l'objectiu fotogràfic de Man Ray i el cos femení com a "objecte paradoxal". És el fetitxisme, tan propi del surrealisme, d'imaginar la dona (com feia Dalí en la pintura o Breton en la literatura) com l'objecte resultant de la manipulació onírica dels referents més diversos.
Inconsciència, impulsivitat, apassionament i rebel•lia són alguns conceptes inseparables de la manera de treballar de Taiat Dansa, la unió del talent de les ballarines i coreògrafes Meritxell Barberá i Inma García. Titulades en Dansa Clàssica i Contemporània van fundar la seva pròpia companyia l'any 2003 a València i porten des d'aleshores presentant els seus treballs en teatres i festivals d'Espanya, França, Alemanya, Suïssa, el Regne Unit i els Estats Units.
La proposta que ens arriba del grup valencià Taiat Dansa és tant atractiva com arriscada. Atractiva perquè, pel fet d’inspirar-se en un dels fotògrafs més suggerents del segle XX, permet disposar d’un material visual de gran impacte, i arriscada perquè no és fàcil d’endinsar-se en el món d’un dels precursors del surrealisme i dadaisme i tenir la capacitat per destriar quins trets de l’artista queden al marge i quins s’utilitzen en el muntatge.
Man Ray és un espectacle convincent presidit per unes potents imatges. Una escenografia, muntada a base de trossos d’alguna de les més famoses fotos de Ray que mostren ulls, llavis, parts del cos de la dona, acull un seguit de fragments coreogràfics que avancen a mesura que s’escolta el potent “clic” de l’aparell fotogràfic, alhora que una fogonada de llum envaeix l’escena i a la dona i vuit homes protagonistes.
En aquest espectacle, Meritxell Barberá i Inma García reten homenatge a l’artista que ha estat reconegut mundialment més per la seva faceta de fotògraf surrealista que no pas per la de pintor, escultor i cineasta, però també deixen entreveure una denúncia a la visió fetitxista del fotògraf i les dones, que les va convertir en moltes ocasions en simples objectes.
Sense que hi hagi un aparent guió narratiu, les imatges reflecteixen llocs, somnis, relacions, personatges i obsessions que van envoltar al fotògraf americà que, després d’instal·lar-se a França i a causa de l’ocupació nazi a París, es va veure obligat a emigrar als Estats Units per la seva condició de jueu.
Una referència a la famosa foto “Le Violon d’Ingres” obre i tanca el muntatge. Entremig, la coreografia i la teatralitat va subjectant una narració no cronològica a base d’unes imatges, en blanc i negre, la força de les quals recau en l’elegància i l’enigma que emeten.