Manneken's Piss

Teatre

informació obra


Estrena:
Fira Tàrrega 2015
Companyia:
The Cross Border Project
Direcció:
Lucía Miranda
Intèrprets:
Albert Garcia, Jordi Pedrós, Cristina Garcia, Ángel Perabá
Composició musical:
David Pradas
Producció:
Cristina Garcia
Escenografia:
Joan Pena
Autoria:
Lucía Miranda
Sinopsi:

Instal·lació artística còmica i multidisciplinària que s’inspira en la font Manneken Pis de Brussel·les Ha arribat el moment d’inaugurar la nova font de la ciutat. Bronze, llum i aigua. I unes figures ben especials, aparentment immòbils. Espectacle sense paraules, dirigit per Toti Toronell, que juga amb el llenguatge de les màscares i un histrionisme que evoca la commedia dell’arte. Realisme i superrealisme; estètica, moviment, sorpreses i interacció amb el públic.

Crítica: Manneken's Piss

14/09/2015

Voler fer riure i no poder

per Teresa Ferré

Una de les estrenes d’aquesta 35a edició de Fira Tàrrega té lloc a l’Espai Reguer, un dels més emblemàtics per a les propostes de carrer, on s’hi ha instal·lat una enorme font de cartró pedra, objecte únic de l’escenografia d'aquest "Manneken’s Piss". 

En mala hora assistim a aquest espectacle, que ni de lluny hauria de formar part de la programació oficial d’una de les fires amb més renom a nivell europeu. No crec que hi hagi res més frustrant per a un còmic que voler fer riure el públic i no aconseguir-ho. Tampoc per als espectadors és gens agradable haver de suportar gags que suposadament han de fer gràcia. A més, si s’ha animat i demanat a algú que faci d’acompanyant, les arts escèniques poden perdre públic fàcilment i les relacions personals se’n poden resssentir. 

Aquest seria un bon resum de les sensacions que ens va provocar la proposta de la companyia Campi qui pugui. Dirigida per Toti Toronell, el personatge principal al voltant del qual gira tota l’obra és la petita escultura de la ciutat de Brussel·les. D’entrada, quin interès té muntar un espectacle sobre un símbol com aquest? 

Efectivament, “la gràcia” es veu que la trobarem quan el nen pixa cap a diferents distàncies, té un company amb qui comparar i jugar a veure qui pixa més lluny, es relaciona amb algun colom que també se li fa a sobre les necessitats, es fa amic d’un aneguet de plàstic o, colofó final es presenta un “pipiromusical”. Tot plegat, d’una escatologia que de tan bàsica és només apta per a públic de P3, encara que vam veure alguna criatura que va demanar de marxar perquè ho trobava avorrit.