Manta

Dansa

informació obra


Autoria:
Héla Fattoumi i Eric Lamoureux
Companyia:
Centre Chorégraphique National de Caen
Estrena:
Estrena a Catalunya
Sinopsi:

Héla Fattoumi i Eric Lamoureux signen conjuntament aquest muntatge produït pel Centre Coreogràfic Nacional de Caen i premiat pel Ministeri de Cultura francès. Una potent peça de dansa contemporània que proposa una reflexió punyent sobre el paper de la dona en el món àrab.

Crítica: Manta

11/11/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Iolanda G. Madariaga

Héla Fattouni i Eric Lamoreux signen conjuntament aquest muntatge produït pel Centre Chorègrafique National de Caen i premiat pel Ministeri de Cultura francès. Una potent peça de dansa contemporània que proposa una reflexió punyent sobre el paper de la dona en el món àrab. La potència, la contundència de Manta rau en l'important nivell de la seva posada en escena: la dansa de Héla Fattoumi és de precisió esfereïdora, com ho són també la utilització de la llum, de la música i el so i la breu escenografia.

A l’escenari una dona amb un ordinador portàtil. Entenem que allò que ens mostra la gran pantalla al fons de l’escenari és allò que la noia veu al portàtil: una pantalla plena de documents amb noms com burka, vel, dona, etc. Després el negre i un punt blanc: sembla ser un ésser viu que es mou subtilment dins una tela que el cobreix. S’incorpora, tenim al davant una figura de dona que tan sols ens deixa veure els seus ulls. Coberta de dalt a baix amb ample i blanca indumentària, ara mira al públic... El seus ulls es passegen per tot el pati de butaques. Què busquen? La roba que la cobreix esdevé una autèntica presó. A la pantalla algunes cites de l’Alcorà traduïdes (les Sures 24/31 i 33/59) Tenim al davant una estàtua de sal que va desapareixent quan la llum perd intensitat. Torna la llum i podem intuir un cos que batega entre els teixits, cada cop el gest és més gran i la qualitat del blanquíssim hàbit ens permet veure l’evolució d’aquest cos ben format: Una mena de lluita per comunicar, per ser, per esdevenir...  La lluita és esgotadora i la dona es va fent petita fins fondre`s sota la seva túnica-presó. Hi ha més moments d’impressionant bellesa plàstica que ens menen a una angoixa creixent. Feliçment, la dona aconsegueix alliberar-se de la seva quasi-mortalla i canta per a nosaltres. Poques vegades un espectacle arriba a dir tant amb tants pocs elements en joc. Malgrat tot, la duresa de l'espectacle perd part de la seva força en moments reiteratius i amb una mena de solemnitat sostinguda que pesa massa.