Mares i filles

informació obra



Direcció:
David Pintó
Direcció Musical:
Clara Peya
Músics:
Clara Peya (piano)
Intèrprets:
Nina, Mariona Castillo/ Neus Pàmies, Cesc Gelabert
Coreografia:
Ariadna Peya, Cesc Gelabert
Escenografia:
Héctor Barbas
Il·luminació:
Xavi Gardés
Sinopsi:

Els pares són el lloc d’on venim. Quan ens hi enmirallem, descobrim que davant nostre hi som nosaltres mateixos. Dels nostres pares, cal aprendre dels seus errors i agrair-los tot el que ens han ensenyat i donat.
“MARES I FILLES” és un musical que presenta dues dones amb un vincle estret i indissoluble, una mare i una filla, que necessiten separar-se per continuar endavant amb la seva pròpia vida. El conflicte, com sempre, esclata quan cap de les dues vol renunciar al que té.

Quan podem tallar el cordó umbilical que ens lliga amb el nostre fill? Què passa quan de cop la nostra mare necessita ajuda? Quin és el límit? Quines són les responsabilitats de cada part? I els drets? I els deures? Per què és tan còmode aferrar-se al passat? Què vol dir ser mare? Què vol dir ser filla?

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria de musical.


Crítica: Mares i filles

17/11/2014

Un privilegi íntim o de com posar veu a una realitat quotidiana gens pública

per Jordi Bordes

Diu el subtítol del programa que es tracta d'un musical "que et farà trucar la teva mare". Certament, es fa necessari comunicar, transmetre l'energia que s'ha concentrat dins del cos amb aquest petit espectacle. A la mare, a la dona, o a qui sigui que estimis. Perquè la relació intrauterina només és femenina però tots els mortals ens emocionem si tenim ocasió de veure com s'ofega i respira una relació torbadora d'amor vertader. Una situació que es viu o es viurà en tota llar familiar, però que no s'ha copsat mai amb aquest doll d'energia positiva. Són un torrent d'emocions que potencia una comunió amb els espectadors, reforçat, a més, amb una música potent i cristal·lina.

A escena, tot és molt tendre, prim, esquemàtic. Com la música que sembla que es pugui allargar o escurçar compassos, segons l'ímpetu de Clara Peya, com sempre una sac d'em oció amb els dits a les tecles. I també en la mirada cap als dos personatges. La mesura és la justa. El moviment és quasi inexistent. Però la força de la mirada de la que escolta mentre l'altra canta és de tal força que es fa innecessari gaire coreografia. La peça és intel·ligent i treballa bé els ritmes amb notes de nostàlgia a la infància i lúcides picades d'ullet a l'humor, a la broma (des d'uns personatges que són a punt de sortir de la seva calma). Són mare i filla emocionals que procuren transmetre un rictus de racionalitat per no sufragar en els seus dubtes, en les seves pèrdues, en el seu passat.

Trivial