Mares i filles

Musical

informació obra


Direcció:
David Pintó
Direcció Musical:
Clara Peya
Interpretació musical:
Clara Peya (piano)
Intèrprets:
Nina, Mariona Castillo/ Neus Pàmies, Cesc Gelabert
Coreografia:
Ariadna Peya, Cesc Gelabert
Escenografia:
Héctor Barbas
Il·luminació:
Xavi Gardés
Sinopsi:

Els pares són el lloc d’on venim. Quan ens hi enmirallem, descobrim que davant nostre hi som nosaltres mateixos. Dels nostres pares, cal aprendre dels seus errors i agrair-los tot el que ens han ensenyat i donat.
“MARES I FILLES” és un musical que presenta dues dones amb un vincle estret i indissoluble, una mare i una filla, que necessiten separar-se per continuar endavant amb la seva pròpia vida. El conflicte, com sempre, esclata quan cap de les dues vol renunciar al que té.

Quan podem tallar el cordó umbilical que ens lliga amb el nostre fill? Què passa quan de cop la nostra mare necessita ajuda? Quin és el límit? Quines són les responsabilitats de cada part? I els drets? I els deures? Per què és tan còmode aferrar-se al passat? Què vol dir ser mare? Què vol dir ser filla?

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria de musical.


Crítica: Mares i filles

23/11/2014

Hi ha molt de compenetració personal en aquest musical de cambra

per Andreu Sotorra

Hi ha molt de compenetració personal en aquest musical de cambra. I aquesta compenetració es reflecteix durant l'hora de l'espectacle entre els tres intèrprets en escena: les cantants i actrius Nina i Mariona Castillo, i la pianista Clara Peya, creadora, juntament amb el llibret de David Pintó, de la música de 'Mares i filles'.

¿I com es tradueix aquesta compenetració? Doncs, entre el joc de mirades, d'esgarrinxades, d'exigir i de donar, de perdonar i de la necessitat d'estimar, d'amor i d'odi, de tensió i de calma de la mare i de la filla. Però al seu costat, davant el piano, hi ha també l'ímpetu, el remolí i la força de Clara Peya —un personatge més, silenciós però present— que és com una veu de la consciència de les dues protagonistes, però a través de la música, una música que no fa cap pausa durant tot el musical, que entrellaça una seqüència amb l'altra, una peça amb l'altra, que fa també de guió, que forma part del discurs i que la pianista modela amb pujades i baixades, com si també, des de la seva posició, passés pels estats anímics de la mateixa necessitat d'estimar i d'odiar, d'exigir i de donar, de tensar i de calmar de la mare i de la filla protagonistes.

Crec que la història que explica David Pintó en el llibret pot quallar més en "les espectadores" que no pas en "els espectadors" —sense que això es pugui generalitzar— perquè l'experiència que s'hi relata és només l'experiència possible entre moltes mares i moltes filles de tots els temps. I, si no, vegi's per exemple quan la filla canta que si ella portés el nom de fonts d'un noi, podria marxar de casa sense que això representés una tragèdia per a la mare.

Trivial