Marina i el somni de volar, un espectacle entranyable dedicat a tota la família i en particular als més petits. Aquest conte explica la història d’una noia en plena revolució industrial. Quan sembla que més angoixada està per la seva situació familiar i personal, un fantàstic i màgic personatge la portarà a tots aquells llocs on la seva imaginació desitja. Una meravellosa història que narra el valor que hem de tenir tots davant d’una situació nova i de canvi, la superació de les pors personals i les ganes de posar punt i final a una exclusió social per pensar de forma diferent als altres. Tot això explicat a través d’un espectacle visual en el qual intervenen diverses disciplines com són el teatre de text, les danses del món i els titelles.
Vist el diumenge, 11 de març de 2018 al Centre Cívic Pere Quart (Les Corts) de Barcelona
Després d'un espectacle com 'Els colors del Tic Tac' que, segons ja vaig escriure en el seu moment, tenia la virtut d'explicar-nos una història a través de la dansa i el moviment corporal -sense paraules-, d'una forma entenedora i amena, la companyia NS Dansa (Núria Serra) ens presenta un altre treball enfocat al públic familiar: aquesta 'Marina i el somni de volar'.
Però, al contrari que en el seu precedent, aquí el personatge principal, la Marina, parla i molt. És una nena que podríem situar en els principis del segle XX, un personatge a cavall de la Lola Anglada i els treballadors de la Maria Rosa d'Àngel Guimerà, i d'altres escriptors del costumisme català, que de ben joveneta (davant nosaltres apareix com una nena) treballa a una fàbrica, cosa que no li agrada gens, o al menys tant com els seus somnis. Imaginativa com és, s'adorm en lloc d'anar a la fàbrica, i una fada en forma de papallona la ve a visitar, i recorrent a unes paraules màgiques, va apareixent en diversos llocs del món, cada cop més llunyans, per a aprendre alguna de les seves danses mes característiques. Coneixem així, en aquest viatge, el Ball de Bastons català, el Can Can a París, la Tarantel·la italiana, un ball (olímpic-esportiu) fet amb cintes sobre música del nord d'Àfrica (¿?), un popular ball de 'Rodeo' (no Country ni LIne Dance) en algun punt del mig oest dels Estats Units, i per fi, un ball Hawaià amb garlandes incloses.
Acompanya la protagonista, com a fada i intèrpret de tots els balles esmentats, una ballarina que no té cap text, però a la vista del resultat, tampoc no li fa cap falta, ja que les millors escenes són, sense cap mena de dubta, i en especial en l'apartat visual, aquelles en què ella sola, o bé acompanyada de la Marina, interpreta els seus animats balls.
Val a dir que, sota el meu parer, poc o cap text li feia falta a aquest espectacle (i què hi aporta un personatge situat en aquella època, que a més parla de mòbils i altres coses actuals?), donat que la interpretació infantilitzant de la Marina, i els moralismes que se'n desprenen de cada viatge (i que ella mateixa s'encarrega de verbalitzar), són la part més prescindible de l'espectacle, fet fins a cert punt lògic en una companyia de dansa, i resultant molt probable que, seguint l'estela dels 'Colors del Tic Tac', probablement hagués tingut més poesia posant el missatge en gestos i moviments coreografiats. N'estic gairebé segur que el resultat podria resultar brillant i d'una gran força poètica.
Dit això, el treball de la ballarina coprotagonista resulta força interessant sobre l'escena.
