La periodista, cantant i intèrpret —ella diu que no és “actriu”— Mariona Forteza ha tornat per segona vegada al Teatre Gaudí Barcelona on abans ja havia presentat l'espectacle «Llum profunda», encara en repertori, que relacionava l'orientalista Joan Mascaró amb el beatle Georges Harrison, i que té precisament prevista una sessió a la Casa Elizalde de Barcelona el 3 de novembre. També té en catàleg un altre espectacle: «Mapa de somnis». Ara ha estrenat un espectacle molt autobiogràfic —ni que hi pugui haver algun matís dramatúrgic— que fa una mirada a la seva infància i al recorregut vital de la petita, adolescent i jove “Mariona”, tant professionalment com personal.
Mariona Forteza, malgrat haver nascut a Tarragona el 1981, va cursar la seva primera formació educativa a Palma (Illes) i es va llicenciar després en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona per exercir durant més de deu anys en diversos mitjans de premsa i ràdio i televisió de les Illes i Barcelona. Això fa que es mogui entre dues variants de la mateixa cultura i de la mateixa llengua, una característica que es reflecteix en aquest nou espectacle, «Mariona! No deixis la feina», que vol ser també una crítica reflexiva —a vegades irònica— sobre la decisió personal de deixar el que podria ser una feina més o menys segura com el periodisme per dedicar-se a la incertesa de la música, la composició i la interpretació. Una decisió que no sempre tothom entén i que comporta no només un risc sinó moltes renúncies i dificultats un cop s'entra en el “paradís” dels autònoms.
L'espectacle és intimista i combina la narració —com si fos un conte o un relat explicat a cau d'orella— amb diferents peces musicals de la mateixa autora, que s'acompanya amb la guitarra, algunes lletres de les quals tenen també una funció igualment i complementàriament narrativa.
Mariona Forteza juga amb petits objectes quotidians que formen part del relat i que l'il·llustren: el record del piano de l'àvia, una carpeta de records del besavi, una llibreta farcida de notes de quan cobria rodes de premsa com a periodista, unes ulleres de vidres amples de color rosa de quan era una nena introvertida i buscava un racó apartat del pati de l'escola...
Un espectacle de petit format que, si bé neix en un teatre, té tots els ingredients per córrer també per auditoris de centres cívics o de biblioteques. I no goso dir que fins i tot seria recomanable que es passegés per aules de futurs periodistes perquè els aspirants a “tribuletes” del segle XXI entenguin des del primer moment que no tot és de color rosa, com les ulleres d'infància de la protagonista, quan es topa amb els reptes i els atzucacs del món real. (...)
