Per desig exprés de la companyia Los Galindos, els seus responsables recomanen als espectadors que no desvelin res o gairebé res del que han vist en el seu espectacle. De fet, per ser encara més coherents amb aquesta petició, el camuflen amb les inicials «MDR», que voldria dir moltes coses però que es refereix a «Mort de riure». Qui avisa no és traïdor.
L'espectacle va a ritme de pantoflada lliure. I la companyia hi desplega totes les habilitats pròpies d'una troupe de pallassos. Fan pallassades, com correspon; fan malabarismes, com toca; fan acrobàcies per glaçar el cor, com Déu i el món del circ mana; i fan algun joc de mans perquè el pallasso és també mag i molt més. I tot això, treballat i depurat amb el pas del temps, els ha portat per la Seca i la Meca fronteres enllà per fer alguna parada de tant en tant a la Fira de Tàrrega, on són prou coneguts i van sorprendre de nou el 2021 amb aquest «MDR», i encara tenen temps de passar pel Teatre Nacional de Catalunya, aquest 2022, en un preàmbul de temporada.
«MDR» és un espectacle que hauria d'avisar els espectadors sensibles perquè s'hi posessin bé i amb el qual Los Galindos han fet una evolució de la seva línia de clown des de la complicitat i sensibilitat amb els espectadors fins a aquesta proposta esbojarrada —en el millor sentit del terme— que rasca en el perfil de la bogeria controlada que potser, poc o molt, tothom porta dins.
Com que són tres, el joc i les bufetades es reparteixen a cor què vols. Podríem dir que hi ha el cara blanca, que hi ha l'august i el contraaugust. Però aquesta classificació convencional queda força esqueixada i Rossinyol, Mardi i Melon —aquests són els noms dels tres protagonistes— diria que a vegades fan mans i mànigues per intercanviar-se els papers.
Los Galindos, però, encara tenen espai per enviar un missatge subtil als espectadors (de carrer o de sala, depèn): no els agrada l'arbitrarietat de la justícia, un missatge que quan la justícia de les togues més pròxima està en hores baixes —i també en cops baixos— encara sona més oportuna que mai.
¿Hi pot haver un aire poètic quan la violència desenfrenada s'apodera d'una trama ni que sigui de pista de circ? Aquesta és la clau de Los Galindos, que fan de la irreverència un recital en vers. En veu baixa, ara que no ens senten, diguem que la tradició artística ha relacionat sovint l'embolcall del pallasso amb l'absurditat de l'assassí. Diguem també que és més difícil trobar jutges de toga negra vestits de pallassos, però aquí convé mossegar-se la llengua i fer un bon mutis.
S'ha definit l'estil recent de Los Galindos com una mostra del que s'anomenaria la “comèdia física”, és a dir, allò que els experts coneixen com a “slapstick” i que no és altra cosa sinó una riuada d'humor físic on es barreja la comèdia amb la farsa, els cops amb les bromes, un recurs que el cinema en blanc i negre dels inicis va popularitzar i que, portat al teatre, demana sens dubte, com deia, la bona disposició dels espectadors, tot i que els temps han canviat i també cal advertir que, a pesar de l'atmosfera esbojarrada, amb aquest «MDR» els espectadors no corren cap perill, tret que puguin patir un inesperat “morir de riure”. (...)
