Acabar una
representació escènica en un teatre posat dempeus exigint
“ Llibertat, llibertat, llibertat”, pot semblar una imatge treta d’aquella
època en la qual la (des)informació rigorosament censurada es presentava en
forma de No-Do, aquells noticiaris documentals
que la propaganda franquista obligava a projectar als cinemes abans de poder
gaudir de la pel·lícula que l’espectador havia anat a veure. Però com és ben
sabut , ara mateix tenim 155 raons per creure que el No-Do està tornant a la
nostra existència, i no precisament com a moda vintage, sinó com a mordassa
imposada als mitjans de comunicació. Així les coses, no és estrany que la demolidora ironia governamental del darrer “corrido” mexicà amb què ens
regala la companyia Los Colochos - mentre ens regala també alhora amb una
Coronitas ben fresqueta capaç d’alleujar-nos una mica les penes - , tingués com a conseqüència aquesta reacció visceral :
la d’un públic que comença aplaudint
dempeus i amb ganes la molt eixerida
revisió del “Macbeth” shakesperià que ens presenten els mexicans , i que acaba
lligant el que acaba de veure amb la necessitat de llençar un clam
reivindicatiu. Doncs així van anar les
coses al teatre El Canal, la nit en què es va representar “Mendoza”. Que va ser
també la nit del dia en el qual es va posar en marxa la temible maquinaria del
155.
Situats al ben mig de “la balacera” que és a
punt de caure damunt nostre, Los Colochos ens proposen oblidar-nos d’aquell
Macbeth envoltat sempre de boira escocesa , transformar-lo en el general
Mendoza, i ficar-lo al ben mig d’aquella altra “balacera” que va caure damunt
el Mèxic revolucionari . La revolució d’Emiliano Zapato i Pancho Villa (això,
per esmentar només els dos líders potser més mediàtics d’aquella revolta iniciada l’any
1910, i acabada oficialment el mateix any 1917 que s’iniciava la Revolució
Russa) en va anar tan plena com totes les revolucions de reaccions
contrarevolucionàries, de vegades
encapçalades pels mateixos personatges que ho havien revolucionat tot. La
conspiració, la traïció i la confusió ideològica d’aquell període que, en
qualsevol cas, va modificar radicalment la Història mexicana, resulten doncs un
bon escenari per atiar les ambicions
dels Mendoza : quan tot està tan remogut , resulta més fàcil escolar els
propis crims i fer-los passar pels crims dels altres. Tot i que, com sabeu molt
bé si heu vist alguna vegada ( i segur
que ho heu fet) la tragèdia escocesa de
Shakespeare, al final els Macbeth acaben tenint que enfrontar-se a la
crua veritat: quan més crims cometen per tal de garantir el seu poder absolut,
més fràgil es presenta en realitat el
seu poder. I com els Macbeth són assassins, però no són psicòpates , quan més
maten, més turmenta la culpa , fent acte
de presència en forma de fantasmes que
t’amarguen el sopar, o de taques de sang a les mans que no se’n van ni rascant
fort amb fregall.
Parlant de sang: a l’espectacle de Los
Colochos en hi ha molta, i si seus a primera fila (la representació té lloc en
un espai central envoltat de públic per les quatre bandes), fins i tot és
possible que t’acabi esquitxant . Esquitxat devia quedar també el terra de les
cases particulars en les quals s’ha anat gestant aquesta molt estimulant
proposta creada amb aquella senzillesa extrema que només es poden permetre les
companyies que alhora, han treballat a fons el material que tenen entre mans, i
ho han fet amb notable talent. És així com , per exemple, es pot visualitzar el
gran banquet en el qual Mendoza es veurà les cares amb una víctima difunta amb
el simple ajut d’un llençol de tela i del
grapat de màscares que cobreixen les cares d’uns quants espectadors. I
és així com , amb una única taula i unes
poques cadires plegables (gentilesa de “Coronitas”, naturalment), es pot
materialitzar la bestialitat d’un combat , o
la imatge d’un bosc que camina. Curiosament, veient aquest espectacle ,
em va venir al cap aquella sensacional pel·lícula filmada per Kurosawa que
porta el títol de “Tro de sang”. I en la qual, no sona ni una sola frase de
Shakespeare, però , en canvi, se’t presenta un Macbeth més radicalment fidel a
l’original que en altres versions que segueixen el text al peu de la lletra.
Los Colochos, sovint reinventen el text , l’omplen de referències locals i
“Hijos de la gran chingada”, es lliuren de tant en tant a l’apunt humorístic ,
i deixen les tres bruixes reduïdes a una
única fetillera emmascarada que no es separa mai del seu pollastre,
interpretada per cert per la mateixa estupenda actriu que quan es treu la
màscara es converteix en una Lady Macbeth ( perdó; vull dir una senyora
Mendoza) una mica d’estar per casa . Però el seu Mendoza acaba resultant tan
tràgicament visceral com el regicida rei escocès , i tan shakesperià com el que
més. I acaba transmeten de forma brutal la mateixa mirada sobre la brutalitat
del poder que transmet l’obra de Shakespeare, demostrant-nos un cop més com
aquesta s’acobla als més diferents paisatges geogràfics i polítics. Un apunt
final: gràcies a Los Colochos, ara tenim un nou recurs amb el qual respondre
verbalment a les situacions i/o persones que ens treuen de polleguera o ens
agredeixen amb ganes: l’expressió “¡Me pela el diente!”, cridada ben fort.
Prengueu nota, perquè amb els temps que corren, ens pot resultar ben útil.
