Mendoza

informació obra



Direcció:
Juan Carrillo
Adaptació:
Antonio Zúñiga (a partir de Macbeth)
Intèrprets:
Marco Vidal, Mónica del Carmen, Erandeni Durán, Leonardo Zamudio, Martín Becerra, Germán Villarreal, Ulises Martínez, Alfredo Monsivais, Roam León, Yadira Pérez
Il·luminació:
Mario Eduardo D’León
Vestuari:
Libertad Mardel
Producció:
Los Colochos Teatro
Composició musical:
Lalo Laredo (corrido), Roam León (corrido)
Companyia:
La Congregación Teatro
Autoria:
Johan Velandia
Sinopsi:

Ambició, sang i poder durant la Revolució Mexicana (1910-1920). Mendoza és la història del general José Mendoza que, empès pels pronòstics d’una vella bruixa i persuadit per la seva dona, comença una interminable cadena de sang. Adaptació cent per cent mexicana del Macbeth de Shakespeare, creada i assajada en cases particulars de ciutadans sense cap vinculació amb el teatre. Un espectacle essencialment popular. Aquesta és la filosofia de Los Colochos, jove companyia que en poc temps ha obtingut un gran ressò al seu país i al circuit de festivals internacionals. Una crua reflexió sobre l’estat actual de Mèxic.

Crítica: Mendoza

23/10/2017

¡Que viva el general Mendoza! Macbeth se'n va a Mèxic a fer la revolució, i Los Colochos se'l fan seu amb senzillesa i talent

per Ramon Oliver

Acabar una representació escènica en un teatre posat dempeus exigint “ Llibertat, llibertat, llibertat”, pot semblar una imatge treta d’aquella època en la qual la (des)informació rigorosament censurada es presentava en forma de No-Do, aquells  noticiaris documentals que la propaganda franquista obligava a projectar als cinemes abans de poder gaudir de la pel·lícula que l’espectador havia anat a veure. Però com és ben sabut , ara mateix tenim 155 raons per creure que el No-Do està tornant a la nostra existència, i no precisament com a moda vintage, sinó com a mordassa imposada als mitjans de comunicació. Així les coses, no és estrany que la  demolidora ironia governamental  del darrer “corrido” mexicà amb què ens regala la companyia Los Colochos - mentre ens regala també alhora amb una Coronitas ben fresqueta capaç d’alleujar-nos una mica les penes - , tingués  com a conseqüència aquesta reacció visceral : la d’un públic que comença  aplaudint dempeus i  amb ganes la molt eixerida revisió del “Macbeth” shakesperià que ens presenten els mexicans , i que acaba lligant el que acaba de veure amb la necessitat de llençar un clam reivindicatiu.  Doncs així van anar les coses al teatre El Canal, la nit en què es va representar “Mendoza”. Que va ser també la nit del dia en el qual es va posar en marxa la temible maquinaria del 155.

Situats al ben mig de “la balacera” que és a punt de caure damunt nostre, Los Colochos ens proposen oblidar-nos d’aquell Macbeth envoltat sempre de boira escocesa , transformar-lo en el general Mendoza, i ficar-lo al ben mig d’aquella altra “balacera” que va caure damunt el Mèxic revolucionari . La revolució d’Emiliano Zapato i Pancho Villa (això, per esmentar només els dos líders potser  més mediàtics d’aquella revolta iniciada l’any 1910, i acabada oficialment el mateix any 1917 que s’iniciava la Revolució Russa) en va anar tan plena com totes les revolucions de reaccions contrarevolucionàries,  de vegades encapçalades pels mateixos personatges que ho havien revolucionat tot. La conspiració, la traïció i la confusió ideològica d’aquell període que, en qualsevol cas, va modificar radicalment la Història mexicana, resulten doncs un bon escenari per atiar les ambicions  dels Mendoza : quan tot està tan remogut , resulta més fàcil escolar els propis crims i fer-los passar pels crims dels altres. Tot i que, com sabeu molt bé  si heu vist alguna vegada ( i segur que ho heu fet) la tragèdia escocesa de  Shakespeare, al final els Macbeth acaben tenint que enfrontar-se a la crua veritat: quan més crims cometen per tal de garantir el seu poder absolut, més fràgil es presenta  en realitat el seu poder. I com els Macbeth són assassins, però no són psicòpates , quan més maten, més turmenta  la culpa , fent acte de presència en  forma de fantasmes que t’amarguen el sopar, o de taques de sang a les mans que no se’n van ni rascant fort amb fregall.

Parlant de sang: a l’espectacle de Los Colochos en hi ha molta, i si seus a primera fila (la representació té lloc en un espai central envoltat de públic per les quatre bandes), fins i tot és possible que t’acabi esquitxant . Esquitxat devia quedar també el terra de les cases particulars en les quals s’ha anat gestant aquesta molt estimulant proposta creada amb aquella senzillesa extrema que només es poden permetre les companyies que alhora, han treballat a fons el material que tenen entre mans, i ho han fet amb notable talent. És així com , per exemple, es pot visualitzar el gran banquet en el qual Mendoza es veurà les cares amb una víctima difunta amb el simple ajut d’un llençol de tela i del  grapat de màscares que cobreixen les cares d’uns quants espectadors. I és així com , amb una única  taula i unes poques cadires plegables (gentilesa de “Coronitas”, naturalment), es pot materialitzar la bestialitat d’un combat , o  la imatge d’un bosc que camina. Curiosament, veient aquest espectacle , em va venir al cap aquella sensacional pel·lícula filmada per Kurosawa que porta el títol de “Tro de sang”. I en la qual, no sona ni una sola frase de Shakespeare, però , en canvi, se’t presenta un Macbeth més radicalment fidel a l’original que en altres versions que segueixen el text al peu de la lletra. Los Colochos, sovint reinventen el text , l’omplen de referències locals i “Hijos de la gran chingada”, es lliuren de tant en tant a l’apunt humorístic , i  deixen les tres bruixes reduïdes a una única fetillera emmascarada que no es separa mai del seu pollastre, interpretada per cert per la mateixa estupenda actriu que quan es treu la màscara es converteix en una Lady Macbeth ( perdó; vull dir una senyora Mendoza) una mica d’estar per casa . Però el seu Mendoza acaba resultant tan tràgicament visceral com el regicida rei escocès , i tan shakesperià com el que més. I acaba transmeten de forma brutal la mateixa mirada sobre la brutalitat del poder que transmet l’obra de Shakespeare, demostrant-nos un cop més com aquesta s’acobla als més diferents paisatges geogràfics i polítics. Un apunt final: gràcies a Los Colochos, ara tenim un nou recurs amb el qual respondre verbalment a les situacions i/o persones que ens treuen de polleguera o ens agredeixen amb ganes: l’expressió “¡Me pela el diente!”, cridada ben fort. Prengueu nota, perquè amb els temps que corren, ens pot resultar ben útil.