Arrosegant-se per un descoratjador espai
escènic, ella, la dona sense referents sota la pell de la qual es troba la
“performer” canadenca Dana Michel, sembla haver arribat a una petita zona de
confort: en qualsevol cas, una zona prou confortable com per extreure la
cafetera amagada dins del que sembla una
gran bossa de deixalles industrials. Potser, és que s’ha fet l’hora del cafetò?
No ens deixem enganyar pel miratge: ben aviat comprovarem que l’objecte en
qüestió, no està aquí per tal de complir la missió per a la qual va ser creat.
Llavors, aquest personatge sortit del no res que sembla encaminar-se cap el no
res, però que alhora sembla intentar fer-ho amb aquell punt de dignitat propi
de la persona que intenta no desaparèixer com a persona ( tot i que, francament,
ho té difícil), busca a l’interior d’una d’aquestes bosses i més bosses que
surten de tot arreu el micròfon que es troba ubicat al final - o al principi-
del fil que ha anat també arrossegant tota l’estona. Potser és que la dona pretén
dir-nos quelcom, fer-nos partícips d’ un senyal comunicatiu , cantar-nos una
cançó, enviar-nos a fer punyetes, presentar-nos un crit de socors? Un cop més ,
cal no fer-li cas a les falses expectatives. Les mateixes que poden sorgir quan
el nostre personatge amagui el seu cos mig nu sota les formes d’una vistosa
jaqueta amb el seu punt “fashion” (ara, es diria que intenta mostrar-nos un xic
de saludable vanitat sorgida al ben mig de la misèria) i carregui amb una nova
bossa, plena aquest cop de llesques i més llesques de pa de motlle. Vol dir
això que s’imposa el moment del sandvitx? No pas: ben aviat, el pa quedarà
també oblidat a un racó. Com restarà també oblidada la mena de tenda de
campanya vertical i amb quelcom de sarcòfag des de la qual es diria que intenta
llançar-nos alguna mena de discurs: en
plena campanya electoral, les paraules de molts del nostres candidats
resulten tan buides de contingut com les
paraules inconnexes que xiuxiuexa la peculiar sense sostre de Michel. I com ho
restarà també la massa verdosa d’aspecte ben poc nutritiu amb què sembla voler
preparar quelcom comestible, abans d’abandonar també la tasca a mig fer ,i
sense que sapiguem tampoc cap a on exactament la volia portar.
Per moment, aquest personatge encarnat per
Dana Michel em recorda a la Winnie de
“Dies feliços”, tot i que situada un grau per sota de “l’heroïna “ de Beckett.
Com ella, encara intenta resistir, encara intenta reconèixer- se com a persona,
encara intenta mostrar el seu vincle amb els objectes que l’ajuden a preservar
una certa aparença de supervivència dins una certa “normalitat” cada cop més
anormal. Però a diferència de la Winnie, a ella ja no li resta cap interlocutor
mut que la faci creure que el diàleg, és quelcom encara possible. En qualsevol
cas: el passeig circular –allò de donar voltes i més voltes que no porten
enlloc- amb què Miche conclou la seva proposta, en té també quelcom de
passejada beckettiana: potser aquesta dona no estigui esperant Godot, però el
que és ben segur, és que esperi el que esperi, no arribarà mai.
Un
cop més, cal felicitar la Sala Hiroshima; tenir com qui
diu la primícia mundial (en qualsevol cas, l’europea: la proposta arriba tot
just una setmana després d’haver-se estrenat a Montreal) del nou espectacle d’una creadora aclamada pel mateix
“The New York Times” i encara inèdita a casa nostra, constitueix sens dubte un
gran encert de programació. Dit això, cal reconèixer acte seguit un cert
sentiment decebedor, potser provocat justament per l’alçada en la qual s’havien situat les expectatives. Unes
expectatives que feien esperar que el treball de Miche ens provoqués aquella
mena de sacsejada emocional i ens deixés amb aquella sensació de rabiosa
novetat només a l’abast de les
personalitats creatives que saben com trencar motlles i barreres emocionals. I
això és el que l’espectacle de Miche no assoleix, malgrat la tècnica depurada i
el rigor de la proposta. De la mateixa manera que el seu personatge sembla
estar sempre iniciant accions les expectatives de les quals no es venen a
realitzar mai, Dana sembla estar obrint-nos
expectatives que no acabem de
veure mai a l’escenari. Potser, aquesta era justament la intenció de l’autora i
intèrpret de la proposta. Però `potser també, això acaba produint-nos una
fredor excessiva, com excessiva por semblar alhora l’acumulació d’accions que
tant podrien haver sigut moltes més com moltes menys, sense que la desolació amb rampells latents
d’humor fosc que ens presenta Miche s’hagués vist alterada. Curiosament, moltes
coses d’aquest proposta produeixen una inesperada sensació de “déjà vu”. Com la produeix aquesta accelerada caminata
final, sens dubte efectiva des del punt de vista escènic, però en el fons ,
massa “clàssica” i tot.
