Mercurial George

informació obra



Il·luminació:
Karine Gauthier
So:
David Drury
Autor:
Àlex Serrano
Intèrprets:
Diego Anido
Sinopsi:

Només tinc una mica de brutícia sota les ungles amb aquesta última cosa. Ara, travesso les amontegades runes d’una preliminar incursió antropològica. Tants runes! No podia haver previst quants enderrocs hi hauria i quant treball m’hauria creat en despertar aquesta bèstia. Però ells necessitaven despertar. He vist els ulls, fent cercles, vaig fent petits salts, vaig pujar a poc a poc per les branques i vaig esnifar la seva essència. Quin és l’olor de l’abundància d’algú a qui has estat evitant tota la vida? Dana Michel

Mercurial George és una particular immersió en l’univers no convencional d’una artista inimitable. Dana Michel, establerta a Montreal, va ser, abans d’obtenir una beca a la Universitat de Concòrdia, executiva de comptes, atleta i jugadora de football. Una amalgama de coreografia, improvisació intuïtiva i perfomance, la seva pràctica artística està basada en l’exploració de la identitat com una multiplicitat desordenada. Treballa amb conceptes com l’alquímia performativa o el bricolatge post-culturals creant una força centrífuga de significats entre el públic i ella.

Després de l’aclamada Yellow TowelMercurial George traça i transforma el banal, provocant un cert malestar. Travessant munts de runa que romanen després d’aprofundir en la marginalitat i l’herència cultural, Dana Michel ofereix un sol desestabilitzador.

El cos vacil·la mentre busca l’equilibri i un punt de suport. Estirant el temps amb un moviment deconstruït i minimalista, Michel esdevé una arqueòloga de si mateixa. De manera estranya, però també còmica, el seu univers està banyat per la ingenuïtat de la infantesa i pel misteri sagrat. Intuïtiva, lliure i dissident, Dana Michel trenca el motlle i canvia els punts de vista.

Dana Michel és veritablement original, peculiar a l’enèsima potència i molt convincent sobre l’escenari. Ella amb prou feines balla, gairebé no parla, la seva forma és obliqua. (…) Ella va ser el més important descobriment de l’American Realness Festival al Centre d’Arts Abrons al gener. Alastair Macaulay (The New York Times, juny de 2014)



Crítica: Mercurial George

13/06/2016

Dana Michel presenta una proposta plena de risc, però un xic mancada de connexió emocional i de veritable innovació

per Ramon Oliver

Arrosegant-se per un descoratjador espai escènic, ella, la dona sense referents sota la pell de la qual es troba la “performer” canadenca Dana Michel,  sembla haver arribat a una petita zona de confort: en qualsevol cas, una zona prou confortable com per extreure la cafetera amagada dins  del que sembla una gran bossa de deixalles industrials. Potser, és que s’ha fet l’hora del cafetò? No ens deixem enganyar pel miratge: ben aviat comprovarem que l’objecte en qüestió, no està aquí per tal de complir la missió per a la qual va ser creat. Llavors, aquest personatge sortit del no res que sembla encaminar-se cap el no res, però que alhora sembla intentar fer-ho amb aquell punt de dignitat propi de la persona que intenta no desaparèixer com a persona ( tot i que, francament, ho té difícil), busca a l’interior d’una d’aquestes bosses i més bosses que surten de tot arreu el micròfon que es troba ubicat al final - o al principi- del fil que ha anat també arrossegant tota l’estona. Potser és que la dona pretén dir-nos quelcom, fer-nos partícips d’ un senyal comunicatiu , cantar-nos una cançó, enviar-nos a fer punyetes, presentar-nos un crit de socors? Un cop més , cal no fer-li cas a les falses expectatives. Les mateixes que poden sorgir quan el nostre personatge amagui el seu cos mig nu sota les formes d’una vistosa jaqueta amb el seu punt “fashion” (ara, es diria que intenta mostrar-nos un xic de saludable vanitat sorgida al ben mig de la misèria) i carregui amb una nova bossa, plena aquest cop de llesques i més llesques de pa de motlle. Vol dir això que s’imposa el moment del sandvitx? No pas: ben aviat, el pa quedarà també oblidat a un racó. Com restarà també oblidada la mena de tenda de campanya vertical i amb quelcom de sarcòfag des de la qual es diria que intenta llançar-nos alguna mena de discurs:  en plena campanya electoral, les paraules de molts del nostres candidats resulten  tan buides de contingut com les paraules inconnexes que xiuxiuexa la peculiar sense sostre de Michel. I com ho restarà també la massa verdosa d’aspecte ben poc nutritiu amb què sembla voler preparar quelcom comestible, abans d’abandonar també la tasca a mig fer ,i sense que sapiguem tampoc cap a on exactament la volia portar.

Per moment, aquest personatge encarnat per Dana Michel  em recorda a la Winnie de “Dies feliços”, tot i que situada un grau per sota de “l’heroïna “ de Beckett. Com ella, encara intenta resistir, encara intenta reconèixer- se com a persona, encara intenta mostrar el seu vincle amb els objectes que l’ajuden a preservar una certa aparença de supervivència dins una certa “normalitat” cada cop més anormal. Però a diferència de la Winnie, a ella ja no li resta cap interlocutor mut que la faci creure que el diàleg, és quelcom encara possible. En qualsevol cas: el passeig circular –allò de donar voltes i més voltes que no porten enlloc- amb què Miche conclou la seva proposta, en té també quelcom de passejada beckettiana: potser aquesta dona no estigui esperant Godot, però el que és ben segur, és que esperi el que esperi, no arribarà mai.

 Un cop més, cal felicitar la Sala Hiroshima; tenir com qui diu la primícia mundial (en qualsevol cas, l’europea: la proposta arriba tot just una setmana després d’haver-se estrenat a Montreal) del nou  espectacle d’una creadora aclamada pel mateix “The New York Times” i encara inèdita a casa nostra, constitueix sens dubte un gran encert de programació. Dit això, cal reconèixer acte seguit un cert sentiment decebedor, potser provocat justament per l’alçada en la qual  s’havien situat les expectatives. Unes expectatives que feien esperar que el treball de Miche ens provoqués aquella mena de sacsejada emocional i ens deixés amb aquella sensació de rabiosa novetat  només a l’abast de les personalitats creatives que saben com trencar motlles i barreres emocionals. I això és el que l’espectacle de Miche no assoleix, malgrat la tècnica depurada i el rigor de la proposta. De la mateixa manera que el seu personatge sembla estar sempre iniciant accions les expectatives de les quals no es venen a realitzar mai, Dana sembla estar obrint-nos  expectatives  que no acabem de veure mai a l’escenari. Potser, aquesta era justament la intenció de l’autora i intèrpret de la proposta. Però `potser també, això acaba produint-nos una fredor excessiva, com excessiva por semblar alhora l’acumulació d’accions que tant podrien haver sigut moltes més com moltes menys,  sense que la desolació amb rampells latents d’humor fosc que ens presenta Miche s’hagués vist alterada. Curiosament, moltes coses d’aquest proposta produeixen una inesperada sensació de “déjà  vu”. Com la produeix aquesta accelerada caminata final, sens dubte efectiva des del punt de vista escènic, però en el fons , massa “clàssica” i tot.