Mercurial George

Nous formats

informació obra


Il·luminació:
Karine Gauthier
So:
David Drury
Autoria:
Àlex Serrano
Intèrprets:
Diego Anido
Sinopsi:

Només tinc una mica de brutícia sota les ungles amb aquesta última cosa. Ara, travesso les amontegades runes d’una preliminar incursió antropològica. Tants runes! No podia haver previst quants enderrocs hi hauria i quant treball m’hauria creat en despertar aquesta bèstia. Però ells necessitaven despertar. He vist els ulls, fent cercles, vaig fent petits salts, vaig pujar a poc a poc per les branques i vaig esnifar la seva essència. Quin és l’olor de l’abundància d’algú a qui has estat evitant tota la vida? Dana Michel

Mercurial George és una particular immersió en l’univers no convencional d’una artista inimitable. Dana Michel, establerta a Montreal, va ser, abans d’obtenir una beca a la Universitat de Concòrdia, executiva de comptes, atleta i jugadora de football. Una amalgama de coreografia, improvisació intuïtiva i perfomance, la seva pràctica artística està basada en l’exploració de la identitat com una multiplicitat desordenada. Treballa amb conceptes com l’alquímia performativa o el bricolatge post-culturals creant una força centrífuga de significats entre el públic i ella.

Després de l’aclamada Yellow Towel, Mercurial George traça i transforma el banal, provocant un cert malestar. Travessant munts de runa que romanen després d’aprofundir en la marginalitat i l’herència cultural, Dana Michel ofereix un sol desestabilitzador.

El cos vacil·la mentre busca l’equilibri i un punt de suport. Estirant el temps amb un moviment deconstruït i minimalista, Michel esdevé una arqueòloga de si mateixa. De manera estranya, però també còmica, el seu univers està banyat per la ingenuïtat de la infantesa i pel misteri sagrat. Intuïtiva, lliure i dissident, Dana Michel trenca el motlle i canvia els punts de vista.

Dana Michel és veritablement original, peculiar a l’enèsima potència i molt convincent sobre l’escenari. Ella amb prou feines balla, gairebé no parla, la seva forma és obliqua. (…) Ella va ser el més important descobriment de l’American Realness Festival al Centre d’Arts Abrons al gener. Alastair Macaulay (The New York Times, juny de 2014)



Crítica: Mercurial George

12/06/2016

Material ingent extret de les prestatgeria polsegosa de la cuina

per Jordi Bordes

Dana Michel és una artista amb una certa àurea. Construeix des d'un món petit, de troballes, un personattge fràgil, vulnerable. Però ho fa des d'un coneixement ampli de com captar l'atenció de l'espectador. Trobant or dramatúrgic en cada racó. Com l'ús del micròfon (més pensat en generar un inquietant espai sonor que en permetre ser audible el seu xiuxiueig). Hi ha un cert cinisme còmic amarg. El seu minimalisme, la seva manera d'abordar quasi individualment, bossa a bossa, material a material, trasllada més la imatge de voler incorporar elements trobats per casa a la performance que voler construir un espai unitari, una deixalleria. Rebregar-se en les deixalles és el que proposava Lluís Danés a Wasteland o Julio Manrique en aquella segona part de Timó d'Atenes. El material que aboca Michel és variat, en quant a textures, format, manera d'enfrontar-s'hi. Hi ha un cert gust per la brúticia. I, en l'episodi de la massa, rescata aquelles tasses petites comprades un mal dia o que algú ha regalat amb bona fè i que queden relegades al fons de la prestatgeria, criant pols. Ara, ella, les incorpora a la seva massa de farina i aigua, un material que l'ha dajudar a moldejar la seva màscara. Al darrere de tot, hi ha un viatge entre l'animal irracional i el racional, doncs.

L'espai acaba brut però Michel captiva amb un personatge volgudament imperfecte, que camina tort amb unes vambes un número més gran dels seus peus, que prefereix quedar-se a la gatzoneta o sota d'una taula, que treballar dreta, com tot homo sapiens. Aquesta animalitat connecta amb el Sapiens Zoo d'Animal Religion. Però Michel, que inicialment podia evocar la pobresa d'un refugiat que europa no refugia, realment, acaba traçant un fil dramàtic amb una protagonista que s'ha vestit occidental i que camina en cercles (sota d'unes onades de mar que evoquen al món cíclic de la Natura) fent cada caop una passa més ferma, una mirada més alta, tot i que el seu caminar sigui amorf encara.