Des del Cirque du Soleil ja advertien que era la primera vegada que s’atrevien a fer un espectacle sobre una llegenda viva. Però és que no és nomès aixó. No és el mateix jugar amb la discografia de The Beatles que amb la moviola dels gols de’n Messi. Què connecta els valors del futbol amb el circ? Aquesta és la clau per construir una dramatúrgia que, sense voler fer una hagiografia sí que s’apuntali en valors que deuen haver estat claus d’autoajuda per al millor 10 de tots els temps.
Messi 10 té espectacularitat. I rapidesa. El joc elèctric, el dribbling continu i el xut a porta quan no s’espera i al lloc innaccessible del porter. Aquests no semblen elements prou suggerents per construir toota un espectacle amb l’estètica barroca del Cirque du Soleil. La contínua referència a l’èpica recorda més les escultures obrers russos alçant la revolució soviètica que no pas una postal del futbol modern. A la segona part, evoquen els videojocs amb molta vista: la majoria de fans de Messi a tot el món, el coneixen per la pantalla; no han tingut la sort de veure’l jugar en directe. Per això, hi ha un immens número de llit elàstic en què els artistes evoquen el joc d’ordinador, amb un doble sostre, que sona més a un Super Mario que no pas als jocs oficials de la FIFA. Xutar i marcar és un colofó que sona sobrer. Sobretot, quan la gran pantalla decideix que el partit s’acaba al minut 77.
Si la primera part de Messi10 domina la velocitat i la intensitat, en la segona es detecta l’estratègia. Hi ha els números de circ més atractius i també els més innovadors. Certament, el fet que la dramatúrgia sigui pràcticament inexistent (cada número evoca a un valor com qui els enumera en una llista de la compra) deixa l’espectacle molt despullat i demostra la falta de gruix que habitualment construeix el Cirque du Soleil en cada un dels seus productes (Tòtem va ser la seva darrera entrega). Ara, l’únic fil que s’hi troba és la presència d’¡un arbitre en format de pallasso excèntric i, això sí un insòlit exhibicionista en clau de Jimmy Jump (però sense barretina) amb unes parts íntimes del cos màgicament pixelades.
El coreògraf Cesc Gelabert va fer una aproximació del futbol a la dansa amb Foot-ball, al TNC. Els ballarins reproduïen forma de partitura coreogràfica les jugades del Barça de’n Pep Guardiola, que van meravellar al món per la seva fantasia. El problema era que l’espectador es quedava embadalit mirant la jugada de futbol i li costava veure la seva evolució en directe a l’escena. Ara, amb Messi10 també hi ha un arsenal de gols de’n Messi, Amb les diferents samarretes del Barça i també amb la de la selecció argentina. Un altre cop sembla que la xifra de gols marcats es dispari sense fre. És cert que Messi ha marcat molts gols però dóna la sensació que aquest recompte sigui més un joc d’impacte que una dada documental. I frega el ridícul quan es relacionaa la mirada de Messi amb la d’un lleó (amb el que s’hi vincula a travès del valor). Tot i així, certament, el número del lleó és molt novedós i ensenya fins a on pot arribar l’entrenament i la creació en forma de capgròs articulat saltant de columna en columna.
El futbol diran els filòsofs de la pilota és molt més que un joc de 90 minuts on dos equips intenten marcar més gols que l’adversari. El circ contemporani vol superar la imatge convencional de la encadenació de números d’alt risc. Messi10 havia de superar aquests dos llistons, però la falta d’alguns elements que apel·lin a l’emoció (o l’identificació (més enllà de les frases autoajuda: tots tenim un 10 dins nostre) converteixen el xou en un capítol d’Oliver i Benji en viu, sempre corrent darrere una pilota. Si es marca gol, si s’arriba all minut 90, si una lesió fa mal de veure-la repetida, és intranscendent.
L’aigua i l’oli no fan sopa, si no és trobant la fórmula necessària.
