¿Què hi fa un enginyer valencià tècnic de telecomunicacions i llicenciat per la Universitat Politècnica de València en la pell del mític cantant Michael Jackson, anomenat el Rei del Pop? Doncs, el que fan molts altres imitadors del cantant —que són incalculables—, però aquest amb un caràcter artístic professional, considerat l'imitador número u per aquests verals, i amb una companyia força nombrosa que volta per la Seca i la Meca escampant el llegat musical que va deixar l'autèntic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), el que va començar com un nen prodigi i que va acabar captivant tot el món amb les performances musicals i la seva singularitat escènica.
El cantant, ballarí i imitador Ximo Fillol o Ximo Jackson (ànima de la Jackson Dance Company) és d'aquests fans que als quatre o cinc anys diu que ja imitava el cantant d'Indiana amb el barret, alguna de les seves jaquetes i amb els moviments de cos, cames i braços.
No és estrany de creure. Sense anar tan lluny, aquesta dèria infantil continua ben viva perquè el dia de l'estrena d'aquest espectacle al Teatre Poliorama, un parell de petits fans de primera fila no s'estaven —amb el barret i les jaquetes de rigor— d'imitar també els balls dels imitadors. No cal dir que una encaixada del protagonista Ximo Jackson des de l'escenari al parell de petits, a l'hora dels aplaudiments, val més que un regal sorpresa de la nit de Reis i és una escalfor que es conserva per a tota la vida.
Però anem per feina. O millor dit, anem per contorsions i decibels, que és el que toca en aquest cas. Un espectacle sobre Michael Jackson serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es poden extreure d'aquest macromusical (un parell d'hores) que ret homenatge al Rei del Pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, de trajectòria artística estel·lar i de vida prou coneguda i més aviat erràtica, amb un final tràgic que, anys després de la seva mort, de tant en tant revifa i encara porta cua.
El muntatge coreogràfic de la Jackson Dance Company no s'està d'oferir al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: les peces més conegudes, els ritmes més apassionants, les aparicions sobrenaturals de les ànimes en pena per la platea —que protagonitzen un dels moments més teatrals—, les projeccions de la pantalla del fons que fan de mestre de cerimònies i recorden permanentment qui és en realitat l'homenatjat, els uniformes característics del cantant, els moviments de cos que el van fer popular i les gesticulacions que el van fer fotogènicament carn de càmeres de fotoperiodistes de concerts d'estadis i de grans auditoris.
Si no fos que el dia de Tots Sants i el Dia dels Morts encara són lluny, un diria que l'espectacle, en l'inevitable moment de les ànimes en pena, encaixa de ple amb les aparicions per carrerons i cantons foscos d'altres ànimes en pena tan pròpies del Halloween d'importació o dels passatges del Terror que proliferen per tot arreu.
De tota manera, la intenció de la Jackson Dance Company no passa tant per configurar un guió teatral al voltant de Michael Jackson sinó per oferir una playlist a la Jacksoniana fins al punt que un es pot arribar a oblidar que qui hi ha a l'escenari és el valencià Ximo Jackson i pensar que, per una nit, el que hi ha de nou és l'autèntic Michael Jackson.
Ximo Jackson s'acompanya en directe d'una banda musical molt potent, dirigida per Samuel Gil, i d'un cos de ball —dotze ballarins, sis alterns cada funció— que interpreten les coreografies corresponents a cadascuna de les peces, dirigides totes per la coreògrafa Nuria Carreras.
No és la primera vegada que es fa un tribut el Rei del Pop en clau d'espectacle musical. El 2010, fa gairebé quinze anys, al Teatre Apolo, es va presentar l'espectacle «Forever King of Pop» on els intèrprets protagonistes imitadors es desdoblaven en tres: el Michael Jackson nen, el Michael Jackson adolescent i el Michael Jackson adult.
Aquí, la intenció no és aquesta sinó anar al moll de l'os musical del cantant i oferir un repertori molt complet que recorda les peces més emblemàtiques, sense obviar la popular «Thriller» i que té també un moment de memòria pels temps dels Jackson Five, el grup familiar creat entre el 1968 i el 1975 a Indiana i que va ser l'origen del posterior Michael Jackson.
Sí que Ximo Jackson posa l'èmfasi en el seu espectacle en algunes de les peces més melòdiques i per això incorpora el duet format pels cantants Alejandro Trinidad i Amanda de la Mano, que excel·leixen en totes les seves intervencions, deixant en exclusiva per a Ximo Jackson l'espectacularitat pròpia del gest, el moviment, la caracterització i també la veu que, en molts moments, ningú no diria que el Rei del Pop ja fa quinze anys que no regna entre els seus fans. Però ja és prou sabut que les velles monarquies, les musicals també, no moren mai. (...)
