Moleskine

Teatre

informació obra


Autoria:
Jordi Cervera
Intèrprets:
Violant Llopis
Sinopsi:

Moleskine és una història d’amor i mort. I potser també d’amor i d’odi. I d’odi i mort. I de solitud i desesper. I d’esperança i de traïció. I de rebuig i d’acceptació. I de crisi i d’amargor. És una noia i un cadàver, o l’ombra d’un cadàver i l’ombra d’una noia. El moment dur de la veritat, d’una veritat que potser valia més que seguís sent una mentida. Qui sap. 

Moleskine és un tast de teatre de proximitat, podríem dir teatre cinematogràfic, viu, intens... una comunicació directa amb l'espectador, on el públic es sent protagonista (en aquest cas, familiar de la víctima), sense barreres, sense quarta paret, on l'actriu que tens al davant despulla la seva ànima, i et fa sentir part de la història.

Crítica: Moleskine

01/03/2015

Un monòleg curt, ple de risc, i que es fa encara més curt

per Marc Sabater

Ara es parla molt de l'emprenedoria i del risc, però poques vegades aquests conceptes s'apliquen al teatre. I, amb tot, aquest és un dels sectors que millor ha reaccionat a la crisi a través de l'emprenedoria i el risc. No és que els 'teatreros' tinguin una vocació empresarial especial. Més aviat es tracta de fer de la necessitat virtut i buscar-se la vida en un sistema que ha patit el doble embat de la situació econòmica general i de la voluntat política de denigrar la cultura i, amb ella, la possibilitat de fomentar el pensament crític i/o creatiu. I, malgrat tot, en aquest context, reiterem-ho, el teatre i els actors i actrius han donat mostres d'una resistència extraordinària.

Tot això ve al cas a l'hora de parlar de Moleskine perquè aquest petit monòleg de Jordi Cervera interpretat Violant Llopis és, en bona mesura, una conseqüència dels temps. I, paradoxalment, a la vista de la qualitat  de l'espectacle i dels riscos (artístics, personals i econòmics) que assumeix la seva impulsora i protagonista gairebé cal agrair a aquests temps que afavoreixin el floriment d'exercicis com aquest. 

Moleskine és un petit monòleg de vint minuts de duració que trenca totes les fronteres convencionals del teatre. Es representa per a un aforament molt reduït, no hi ha escenari i la intèrpret interactua directament amb els espectadors. Tot plegat per explicar una història crua, molt crua, plena d'amor, mort i odi que difícilment, atès l'argument i el context, deixarà ningú indiferent. Un teatre extremadament pròxim que es basa en considerar l'espectador com a part del muntatge i que implica un doble exercici, de generositat i de risc, per part de la protagonista. Llopis assumeix el repte i se'n surt amb una nota altíssima. Es demostra com una bona actriu i es mou, amb comoditat, en una fina corda en la qual l'equlibri depèn, en bona mesura, del respectable. 

Si el millor que li pot passar a un espectacle és que es faci curt, el millor que es pot dir de Moleskine és que, essent curt, se'n fa encara més. A la vista dels resultats, un desitjaria que la història i el personatge que s'hi desenvolupen es posessin al servei d'una proposta de major envergadura, en la qual poder gaudir encara més d'una bona feina i d'un exercici d'emprenedoria teatral que, d'entrada, ja diu molt de la seva artífex.