Vist a la Mostra d'Igualada 2015
La mateixa Anna Roca i en Jordi Gilabert, acompanyats per l’acordió de la Marta Rius, interpreten els personatges d’aquesta fidedigna versió
de la novel·la de Michael Ende. En els actius d’aquesta proposta, estan
la magnifica interpretació del Jordi, fent un grapat de personatges,
tant actorals com de titelles, les sòbries i ajustades interpretacions
de l’Anna i la Marta (quan no estava interpretant, per cert molt bé, la
música en directe durant tota l’obra), i finalment l’espai escènic. La
companyia ens ofereix un decorat singular, que alhora fa de platea pel
públic: un vell hivernacle abandonat, on s’instal·la el nen Momo, on la
resta de personatges venen a visitar-lo i des d’on expliquen les seves
vicissituds. El públic, disposat de forma circular dins de l’hivernacle,
en dues fileres interiors de bancs, té la sensació de ‘tocar’ -i de
vegades és un fet- als diferents personatges. La il·luminació,
volgudament fosca, preserva el misteri de si estem en unes ruïnes reals o
en un ‘set’ teatral, degut a les característiques de l’espai on es va
programar. Del que no es pot tenir cap dubte, és de que ens arriba de
forma clara i contundent l’essència de la novel·la original.
Per contra, teníem que l’espai triat
per a la Mostra, estant com estava en consonància amb l’espectacle, va
resultar, potser, massa fred i humit, doncs es tractava d’una vella casa
abandonada del casc antic d’Igualada, habilitada, però poc, per a
l’ocasió. També comentar que la petita platea (60-70 espectadors,
potser?) per als espectadors resultava una mica incòmode, per la duresa
dels bancs i l’oberbooking que hi va haver, obligant-nos a estar
atapeïts. Tots problemes resolubles, i que no tenen perquè tornar-se a
donar. Finalment però, tot i que és un espectacle que em consta que va
agradar molt, per a mi el ritme resultava una mica lent, perdent la
tensió dramàtica que en moments puntuals els tres intèrprets sabien
crear, i que va millorar cap al final de la funció.
