Momo

informació obra


Direcció:
Jesús Arbúes
Intèrprets:
Anna Roca, Jordi Gilabert
Composició musical:
Marta Rius
Escenografia:
Pablo Paz, Guillermo Gongora
Producció:
Cia de teatre Anna Roca
Vestuari:
Judith Torres
Il·luminació:
Nino Costa
Interpretació musical:
Pere Romaní
Dramatúrgia:
Jesús Arbúes
Autoria:
Michael Ende
Sinopsi:

Tres personatges que viuen dins un jardí botànic abandonat, ens esperen per explicar-nos una història, la història de la nena Momo. Momo posseeix la meravellosa qualitat de saber escoltar els altres i desitja ajudar la gent a humanitzar les seves vides, sobretot quan els homes grisos decideixen apoderar-se d'un dels béns més preuats de les persones: el seu temps. Perquè el temps és vida. I la vida resideix al cor.

Edat recomanada: a partir de 12 anys

Espectacle finalista al Premi de la Crítica espectacle familiar 2015

Crítica: Momo

11/10/2015

Preciós quadre inspirat en l'univers de Michael Ende que, en realitat, té molt de mirall

per Jordi Bordes

La Companyia de teatre Anna Roca ha fet una preciosa adaptació de "Momo", una novel·la que molts pares i tiets van llegir quan eren canalla. Als més petits, els meravella per la contínua sorpresa en un escenari rodó, en què els actors creuen i circulen pel darrere, sempre mirant de sorprendre els congregats en aquell espai derruït però poèticament magnètic. A la canalla més granadeta, els hi hauria d'aixecar la curiositat de llegir aquesta novel·la fosca amb una llum potent que encega la personalitat de la misteriosa Momo. I és que, salvant les distàncies, Ende respira un aire similar al de Saint-Exúpery (evidentment, el d"El Petit Príncep"), en què una història molt simple agafa tonalitats fosques i té tantes capes de lectura com l'oient sigui capaç d'escoltar. És un ressò que multiplica les veus. I que atrapa tothom molt, o més encara.

El treball dels tres actors és calidoscòpic. Perquè amb petits elements desdoblen els personatges principals i també els secundaris. Saben generar empatia amb els dissortats amics Nino (el paleta) i Nicola (el responsable d'una cafeteria); i amb Bepo (l'escombraire pacient) i Gigi (l'explicador d'històries i capaç de fer qualsevol altre feina, sempre amb un somriure). Per una altra banda, els homes grisos, que compren el temps dels ciutadans d'aquella vil·la pacífica, són controvertits. Primer, semblen raonables: però en excés, són dictadors sense compassió, que fan embogir a tots aquells que captiven. 

La reacció del públic és d'un ampli somriure. Tant quan es deixen meravellar pel moviment del peix daurat, com quan els homes grisos acorralen tots els ciutadans. Hi ha una angoixa, una certa contradicció (en els adults per veure's identificats en la dèria del treball pel treball) i en la canalla (amb la necessitat de disposar de tots els complements d'una joguina "per no avorrir-se"). Però el somriure no s'esborra del rostre que es congrega en rotllana, com un element més indispensable de l'escenografia. Segurament, tot es deu a les ganes d'explicar la història dels tres actors/personatges. Hi ha un entusiasme que traspassa. La tonada i els gags divertits hi ajuden. La que regna, però, és la poesia i la lucidesa de Momo: "una nina [perfecta] no te la pots estimar, uns amics, sí". Touché.

Trivial