Al segle XIX un grup d’icarians —seguidors de les teories del pensador Étienne Cabet— va viatjar als EUA per fundar una comunitat de socialistes utòpics. Un d’ells era el català Ignasi Montaldo, un noi mut i tímid que es comunicava amb els altres mitjançant una llibreta plena de notes i dibuixos. L’experiència va ser un fracàs i els qui van sobreviure al viatge van acabar enfrontats, tret de Montaldo, que es va convertir –diu la llegenda– en cap d’una tribu d’indis. D’aquesta història neix una proposta, a cavall entre el documental i el road-tale, que parla d’un fracàs col·lectiu i d’una epifania personal, però que és, també, una exploració dels límits, sempre conflictius, entre l’individu i la comunitat. El muntatge elimina la separació entre intèrpret i públic i utilitza imatges projectades, veus i sons enregistrats i tota mena d’elements poc usuals. És la nova proposta d’un col·lectiu de creadors que fugint de les convencions, i fent servir l’humor, s’interroga des d’un punt de vista nou sobre el món on vivim.
Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria de noves tendències.
L'actor Ernesto Collado és un encantador de serps. Té la capacitat d'atrapar l'espectador explicant el què sigui. No ho fa només amb l'oralitat (com és habitual en la dramatúrgia irlandesa) si no reforçant-se en aparells i jocs que obliguen al públic a trobar punts de contacte amb l'escenari i el que proposa la companyia. En realitat, Montaldo parteix d'una història tant atractiva com increïble, una road movie singular. Juga a fer de biopic trencant totes les convencions. Tot el que presenta, finalment, és la cerca de l'investigador (ell mateix) i els seus fracassos. Abandona, de seguida l'aventura d'aquella societat utòpica en la que va voler participar aquest català, Ignasi Montaldo, que presenta Collado. L'actor se serveix d'elements màgics, que són els que fan treballar el cervell; de l'humor d'estar per casa; i també de la sorpresa, que no es pot desvetllar en aquest comentari perquè si no "rodarien caps i cabelleres". La seva desimboltura és el que permet mantenir atent el públic. El seu compromís, el que marca la seva voluntat artística. Potser en aquest treball, ha triomfat la forma però, al final, el punt de lluita ha quedat desdibuixat, convertit en una dansa mítica hipnòtica però allunyada del bategar del públic d'avui. I no es perquè no sigui temps de perseguir o creure utopies, si no perquè el pobre Montaldo queda oblidat en una cuneta d'aquell Scalextric escènic.