Recordeu com començava l’anterior espectacle de José y sus Hermanas, aquell en el qual assistíem a un “Concurso de malos talentos”? la companyia que tantes expectatives ens havia despertat assegurant-nos que els bancs regalen sandvitxeres i xoriços, que després ens va advertir que els sistemes educatius poden ser armes de destrucció massiva, i que quan això de viatjar es va posar difícil per culpa d’una pandèmia ens va convidar a fer un viatge virtual als Carpats, iniciava el seu espectacle anterior aconsellant-nos que rebaixéssim al màxim les nostres expectatives sobre allò que érem a punt de veure. Les expectatives, millor deixar-les a casa. I curiosament i paradoxalment, aquesta renuncia a les falses expectatives que ens haguéssim pogut fer abans d’iniciar-se l’espectacle , era el fragment de la proposta que ens obria més expectatives , perquè resultava ser també el fragment més brillant d’un muntatge que, acte seguit, sí venia a justificar l’advertència que ens havia fet la fraternitat josefiana. Després de la broma que resultava no ser-ho, quedava demostrat que la companyia es trobava en quelcom que, vist des de fora (des del pati de butaques) , s’assemblava força a allò que els francesos denominen com una situació de “impasse”; una situació d’estancament creatiu que necessita buscar sortida, si es vol evitar que la cosa comenci a tornar-se perillosa. Serien capaces les germanes i en José de sortir-se’n de l’amenaça d’estancament que s’ensumava llavors ?
La resposta cal buscar-la a “Morir lo hace todo el mundo”. I certament, el títol no convida a l’optimisme. Però si convida a fer un exercici de realisme encara més radical que aquell amb el qual començava l’espectacle anterior . Ara ja no es tracta solament de rebaixar les expectatives, sinó de recordar-nos l’única expectativa que s’acabarà fent real per cadascun de nosaltres . Però el cas és que després d’un fosc pròleg sinistre que anuncia la possibilitat d’un sinistre total amb forma de teatre en flames, i quan ja comencem a sentir el neguit i la necessitat de buscar una porta de sortida , les José opten per vendre’ns amb alegre optimisme la moto del més aclaparador dels èxits. Vestidetes totes elles com si fossin membres d’una junta militar d’aquestes que tenen tirada pels governs dictatorials, les José ens expliquen com ha triomfat i de quina forma s’ha passejat pels més cobejats festivals escènics internacionals el seu més recent muntatge. Si fins i tot la Liddell que ben aviat serà de nou entre nosaltres per presentar-nos l’espectacle amb el qual acaba d’impactar al Festival d’Avinyó, els va voler felicitar personalment! Ara sí que sí que formen ja part inqüestionable de la més idolatrada avantguarda teatral del món mundial! I just quan tot anava tan bé, va la Glòria (Glòria Ribera, una de la cinc integrants de la germanat ) i els hi diu que ella, ho deixa. Caldrà doncs reinventar-se . Que és el que fan José i Cia. al llarg dels tres actes que integren l’espectacle. Una triple reinvenció que segueix sempre la mateixa estructura pel que fa al guió del qual parteix, i que acaba també sempre sent rebuda amb el mateix èxit aclaparador, perquè està vist que aquesta gent està destinada a triomfar sigui quin sigui l’àmbit en el qual es mogui. Però que alhora, canvia sempre per complert d’objectius professionals i d’escenari. Si sou fans de “Breaking Bad” i “Better Call Saul”, és ben possible que us passi com em va passar a mi mateix i a algun altra crític veí de butaca (els dos vam constatar que havíem compartit la transmissió de pensament) i el cap us porti cap aquella saborosa cadena especialitzada en servir pollastre fregit i coneguda com Los Pollos Hermanos: a l’hora de muntar un “pollo”, les José no tenen res que envejar-li al coronel Sanders. I si sou fans de Brad Pitt ( qui no ho és, tret de l’Angelica Jolie?) , segur que agraireu veure’l canonitzat, i passejant per l’escenari com si fos la Macarena quan arriba Setmana Santa.
Però, després d’haver-nos deixat constància de la seva capacitat per convertir cadascuna de les seves iniciatives en un esdeveniment d’aquells susceptibles de ser reconvertits en sèries que regnen a Netflix i programes televisius de màxima audiència ( està vist que les José poden passar com si res de regnar al territori de l’experimentació agosarada a imposar-se al territori mainstream) , ha arribat l’hora de tocar dempeus a terra. Morir, ho fa tothom. Però mentir-se a un mateix, gairebé també ho fa tothom. Només cal llegir-se el text amb el qual les José presenten aquesta proposta. Un text que comença preguntant-se “voleu dir que no seria millor que féssim veure que tot va bé?”. I potser si ho fem veure, ens ho acabarem creient. I acabarem ocultant-nos a nosaltres mateixes les pors que ens assetgen, encara que les dissimulem posant-li molt d’humor a tot plegat. I tocant dempeus a terra, diria que algunes de les pors que assalten a les germanes José, estan força justificades . La resposta a la manca d’expectatives que reclamava la companyia a l’espectacle anterior, ha estat un espectacle que abaixa una mica més el nivell de les expectatives. Un espectacle que (com li passava també recentment al col·lectiu VV AA amb “Baby No More”) ,sembla constatar el perill al qual s’enfronten de vegades algunes formacions joves que , tot just quan comencen a no ser tan joves i desapareix l’efecte revelació, comencen alhora a mostrar febleses necessitades d’una urgent revisió. Tot disposant ara , i per gentilesa de les nostres més sagrades institucions teatrals, d’uns mitjans inimaginables quan van començar a fer soroll creatiu, les germanes i en José saben guarnir correctament el decorat i revestir-lo d’aquella mena d’aires festius que fàcilment pot agrair-li bona part del públic. Però alhora, no acaben de trobar la forma d’omplir aquest decorat amb quelcom més substanciós que la broma ràpida i sovint força previsible. Ja ho sabem que, com venien a dir alhora a l’espectacle anterior, de vegades pot imposar-se la sensació que també al teatre està ja tot inventat, i costa trobar nous camins. Però aquesta era precisament la millor qualitat de la primera proposta de la companya, aquella dels bancs i els xoriços: la seva capacitat per sorprendre i per mostrar i demostrar com, gairebé des de la nuesa escènica, es podia obrir una reflexió generacional al voltant del passat no exempta alhora del seu bon tarannà lúdic.
Per contra, la trajectòria una mica descendent de la formació sembla haver arribat al temut moment “impasse” al qual em referia abans. Res del que veus a l’escenari resulta prou convincent, ni prou eixerit , ni prou original , ni prou brillant encara que no sigui original , com per fer-te sentir que ets davant quelcom més estimulant que una broma amb els seus petits moments d’aïllada brillantor, interpretada amb ganes, però servida sense massa imaginació . I quan la companyia intenta posar-se transcendent, tampoc troba la forma d’anar més enllà d’allò previsible : serveixi com a exemple la lleugera sensació de perill que vol crear el monòleg inicial i, molt especialment, el tirant a massa tòpic i ple de llocs comuns altre monòleg que ens deixa anar Alejandro Curiel mentre ens enlluerna una barra de focus. Cert: de vegades passen per l’escenari escenes resoltes amb prou gràcia i defensades amb prou energia com per maquillar les mancances de tot plegat. Però decididament, amb això no en hi ha prou. Conscient o inconscientment, la sensació que deixa anar l’espectacle és que les germanes José segueixen preguntant-se “ i ara, què ?”, i segueixen sense haver trobat la resposta.
