ESPECTACLES PARTICIPANTS – TEATRE DEL RAVAL
PARTÍCULES PARAL·LELES
CIA THE AMATEURS COMPANY
AUTORIA i DIRECCIÓ IVAN ANDRADE
INTÈRPRETS XAVI ÁLVAREZ, JOANA CASTELLANO, NIL CORAL, ANDY FUKUTOME, JAUME LLAGOSTERA i RINA OTA
IDIOMA/DURADA 90 minuts /Dues històries en català. Una història en japonès, sobretitolada al català.
DATES Dilluns 5 d’octubre a les 20:30h
SINOPSI
Un empresari d’èxit, al Japó, contracta una dona perquè l’acompanyi a esdeveniments socials i el distregui després de cada llarga i estressant jornada laboral. Un enginyer que treballa en una important empresa tecnològica entra a formar part d’un programa pilot de companyia virtual, després de trencar amb la seva parella. Dos joves adolescents, que mai s’han vist en persona, comparteixen, a través d’Instagram, secrets i angoixes que, tal vegada, mai s’atrevirien a confessar en persona.
PARTÍCULES PARAL·LELES és una obra formada per tres històries entrellaçades, cosides amb un mateix fil temàtic: l’exploració de les relacions humanes en el segle 21, a partir de noves formes socials, nous models familiars, i el ritme frenètic i sense pausa al que estem exposats en aquest primer món.
El títol fa referència a un fenomen descobert per Albert Einstein, anomenat quantum entanglement, el qual afirma que existeixen partícules que, tot i estar situades a punts distants de l’Univers, poden desenvolupar un comportament paral·lel (és a dir, un estímul aplicat a una d’elles té un efecte en l’altra). Aquest descobriment, observat, però encara inexplicat, és un dels misteris més singulars als que s’enfronta la ciència actual.
LA COMPANYIA DIU
THE AMATEURS és una companyia fundada el 2015 per l’Ivan Andrade i la Clara Bes, professionals del teixit artístic català amb més de 15 anys d’experiència. Cinc anys després de la seva creació, hem estrenat espectacles a Londres, Barcelona, París i Taiwan, i hem impartit classes i tallers a Catalunya, Regne Unit, Canadà, Taiwan i Austràlia.
La nostra proposta formativa “El Cos Conscient” es desenvolupa al voltant de dos eixos: la investigació de la presència i la intensitat escènica a partir de l’estudi de les experiències somàtiques per les quals transita l’intèrpret dalt de l’escenari (tensió, respiració, energia, ritme, por), així com el valor de l’ètica i la política en la creació escènica contemporània.
CRÍTICA:
El creador de l’espectacle i de la Cia. The Amateurs Company, Ivan Andrade, compta amb un bagatge important de produccions i experimentació teatral, també a d’altres països, cosa que es reflexa en aquesta obra, que va ser la primera sorpresa agradable de la Mostra (bon presagi, per ser la primera obra escenificada). Dos punts la fan interessant, especialment el primer: la dramatúrgia. Agafa tres històries independents, de diferents procedències, i fa amb elles una ‘amanida’ escènica tot fent una cosa molt intel·ligent. No les representa una per una, senceres, sinó que fa com les línies argumentals, per exemple de les sèries, i el que ens presenta són diverses escenes, una darrere l’altra, que van fent progressar cadascuna de les històries, però amb molta traça a l’hora de ‘tallar i enganxar’ cadascuna d’elles, de forma que seguir aquesta obra de 90 minuts se’ns fa amè, i sobretot interessant, també per les temàtiques de cadascuna d’elles. El nexe d’unió són les relacions personals, actuals i del proper futur, que despunten a principis del segle XXI. Un home que contracta una dona en una agència (cosa que ja existeix al Japó, on es situa la història i d’on són els personatges i els mateixos actor i actriu) especialitzada en ‘acompanyament’. No es tracta de serveis sexuals, sinó de companyia i de no anar sol als compromisos. Entronca, en realitat, amb la tradició nipona de la Geisha, que ha de resultar una acompanyant amena, amb dots artístiques i de conversa, a més de bellesa. La relació, és clar, es va complicant…
La segona història ens parla de dos adolescents que es troben en un xat (privat entre els dos) i descobrim que el noi està deprimit i es vol suïcidar, i ella proposa una trobada a veure si li treu la idea del cap.
En la tercera, un home desenvolupa una relació amb un android dissenyat per a suplir la falta d’amistats i vida social.
No cal explicar més, sinó que totes tres històries, al menys a mi, em van deixar una pregunta inquietant al final de cadascuna:
Fins a on som capaços d’arribar, quan tenim poder a sobre d’algú, un poder sobre el que no hi ha, en principi, aturador?
Pot un amor infantil (posem per cas, del parvulari) deixar-nos una petjada per a la resta de la nostra vida?
Quan una relació ha estat capaç de fer-nos feliços, i sobretot de millorar la nostra vida, com de dolorós és acceptar, com ja sabíem des del principi, que ha de ser limitada en el temps?
De tots els intèrprets, destacaria les dues actrius, la japonesa de la primera història, Rina Ota, i la noia de la segona, Natàlia Mas… i qui fa el personatge ‘mecànic’ de la tercera, Nil Coral. En canvi, el Xavier Álvarez va semblar en alguns moments ‘fora de joc’.
El el camp de les coses que caldria millorar, que per sort es veu que són coses fàcilment arranjables, estaria el tema del sobre-titulat dels diàlegs en japonès, ja que de vegades el mateix actor els tapava, la conversa per whatsapp entre els dos jove, que tenia poca visibilitat, els canvis de llum, i les entrades i sortides que enllacen les escenes, que obliguen a molts canvis d’objectes, sortosament pocs i senzills. Res que un parell o tres d’assaigs tècnics no puguin arreglar totalment.
Una obra que per a mi, podria estrenar-se a molts escenaris barcelonins sense desmerèixer gens.
POLS A LA MEMÒRIA
-------------------------------------------------------------------
CIA ANÒNIMS PRODUCCIONS
AUTORIA i DIRECCIÓ ESTANIS ABOAL
INTÈRPRETS JOAN GIL Piano: JESÚS HORCAJO
IDIOMA/DURADA 55 minuts / Català
DATES Dimarts 6 d’octubre a les 20:30h
SINOPSI
Ell es troba perdut enmig d’un espai desconegut i cerca alguna cosa que l’ajudi a sortir. Aquest espai és la seva memòria. Sap que allà trobarà la Rosa, la seva dona, que va morir ja fa un temps.
Dins del seu subconscient ens explicarà records de la seva vida i com la importància d’aquests l’han conduït tota la seva existència. Veurem com ha viscut la seva malaltia des de l’inici fins el moment en que el seu camí es converteix en un laberint d’on ja li és impossible tornar a sortir.
“De vegades començo a caminar i no sé on em duran les meves passes. Camino, miro enrere, i només trobo records de coses que havia oblidat…i ja no recordo el camí de tornada”
LA COMPANYIA DIU
ANÒNIMS PRODUCCIONS es caracteritza per generar espectacles de creació pròpia on el text i la música siguin originals. La companyia és fundada per Joan Gil, Estanis Aboal i Jesús Horcajo, formació que ja ha estrenat els següents espectacles:
VEGANOS, EL MUSICAL: comèdia d’èxit amb quatre temporades a Barcelona, dues a l’Eixample Teatre (2017 i 2018) i dues a l’Ars Teatre (2019 i 2020). Espectacle finalista als Broadway World Spain com a millor musical de Petit Format.
BARBABLAVA, EL MUSICAL: thriller musical que va estrenar la temporada “Temps de musicals” del Teatre Gaudí al 2018 amb èxit de crítica i públic.
POLS A LA MEMÒRIA, un monòleg teatral intimista sobre l’Alzheimer amb música en directe.
Recentment han estrenat el musical BALADA PER UN HOME MORT inspirat en Balada de la presó de Reading d’Òscar Wilde, commemorant el 120 aniversari del dramaturg. Aquest espectacle estarà en temporada a l’Almeria Teatre aquesta tardor 2020.
CRÍTICA:
El nivell interpretatiu de l’obra és força meritori, a càrrec de Joan Gil, dirigit per l’autor i director, Estanis Aboal. I més tenint en compte l’objectiu, que no és altre que viure ‘des de dins’ la evolució de la malaltia de l’Alzheimer d’un home d’una certa edat, una evolució molt realista i ben retratada. Sobretot en el terç central de l’obra, -amb una proposta escènica, alhora que senzilla, visualment molt ben trobada- va aconseguir posar-nos el cor en un puny, que no m’estranyaria gens que fos l’objectiu de l’equip artístic. A la primera i tercera part, hi havia més voluntat que resultats. Però, tot s’ha de dir, una bona part de la responsabilitat és de la deficient sonoritat de l’espectacle (cosa molt fàcilment millorable). Per una banda, la música d’un piano en directe dificultava enormement sentir les subtileses dels moments més íntims, xiuxiuejats, en la veu de l’actor. Quan hi havia sons de fons (enregistrats o no) també ens perdíem coses del diàleg. I per a rematar-ho, les veus enregistrades, de vegades resultaven també difícils d’entendre (no totes, algunes) cosa que fa ràbia, perquè les demències senils, en general, són una temàtica necessària en la nostra societat i en les nostres propostes artístiques, i a més els que hi hem estat en contacte directe, apreciem la iniciativa de la companyia, a la que recomano que, tenint un nivell acceptable, treballi tots aquests ‘handicaps’ i pugui oferir aquesta bona iniciativa al públic.
LET ME DOWN SLOWLY
-------------------------------------------------------------------
CIA COMPANYIA AFFLICTUS
AUTORIA i DIRECCIÓ ANNA TORRELLA I ÈRIC PONS, AMB LA COL·LABORACIÓ DE BRUNA ARTIGAL I ADRIÀ ANDREU
INTÈRPRETS ÈRIC PONS I ANNA TORRELLA
IDIOMA/DURADA 90 minuts / Català
DATES Dilluns 12 d’octubre a les 20:30h
SINOPSI
Per què quan coneixem algú i estem a gust, ens formigueja una por al cos de que allò bonic s’acabi? Què passa perquè una relació s’acabi? Se’ns ha inculcat aquest vertigen socialment? Hi ha alguna relació entre la nostra manera d’estimar i la necessitat d’estar amb algú? Com es pot explicar que l’amor faci mal?
LET ME DOWN SLOWLY ens mostra una ciutat amb diferents possibilitats de relacionar-se amb l’amor on els dos personatges intentaran fugir d’aquest dolor buscant alternatives a l’amor romàntic, però ben aviat descobriran que potser aquest camí no és tan senzill com esperaven.
Després d’haver explorat el cantó fosc de l’amor a ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS, en aquesta ocasió la companyia Afflictus centra la mirada en les alternatives no monògames que existeixen. La companyia aproparà al públic aquestes diverses maneres de viure l’amor mostrant la vulnerabilitat que sentim quan estimem.
LA COMPANYIA DIU
La companyia AFFLICTUS, fundada per Anna Torrella i Èric Pons l’any 2017, va néixer amb la voluntat de gestar el seu primer projecte de creació ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS. L’obra va fer diverses funcions entre els anys 2017 i 2019, sent seleccionada a la 23A. Mostra de Teatre de Barcelona (Premi especial del jurat, Premi Intèrpret Revelació per Èric Pons i nominació a Millor Actriu per Anna Torrella) i fent temporada al teatre Porta 4 de Barcelona. La companyia també està formada per Adrià Andreu i Bruna Artigal.
La necessitat de crear aquesta obra sorgeix del canvi que les creadores percebem en les maneres d’estimar pròpies i també la mateixa voluntat de canviar-les. Creiem que, des de l’experiència personal podem apel·lar a un col·lectiu més ampli. En aquesta ocasió, creiem que la nostra generació comença a ser conscient dels patrons existents en les relacions monògames i amb aquesta manera diferent de veure l’amor apareixen múltiples alternatives, les quals volem exposar i explorar a la nostra peça. Amb Let Me Down Slowly volem parlar amb la nostra generació des de l’escenari, però també amb persones que potser es troben més allunyades d’aquestes maneres d’estimar.
CRÍTICA:
Proposta d’una companyia ben jove, formada per l’Èric Pons i l’Anna Torrella, tots dos amb una àmplia formació i algunes feines professionals , i com es nota en la seva qualitat interpretativa!
Jo dividiria l’obra en tres parts, més o menys. El la primera, assistim a les presentacions dels personatges, que entre escenes d’un peculiar flashback i explicant-se les seves aventures, especialment de vida nocturna i amorosa, anem descobrint dues persones sensibles, amb una ment oberta, que fugen de tota convenció i sense una idea clara de quin serà el seu futur. Bohèmia del segles XXI. Vaig descobrir una paraula molt habitual entre el jovent, la qual desconeixia totalment: ‘perreo, perreo’. Busqueu-la!
Posteriorment, paren a reflexionar i tenen un diàleg amb el públic. I quan dic diàleg vull dir que demanen a aquest que els expliqui coses ben íntimes de la seva vida, en part a través de jocs i interacció. Aprofiten per a dir-nos també grans intimitats dels seus personatges… o de les persones que els estan interpretant, que tampoc s’esbrina ben bé, però tal i com ho fan arriba un moment que tant se val.
I aleshores, fan una cosa màgica i poc vista (tot i que s’intenta) en un escenari, i són dos amics obrint-se en canal, figuradament parlant, per a treure els seus desitjos, somnis i cerques, i sonen tan propers a nosaltres…
Només per això val la pena assistir a aquesta catarsi -ho serà més en la mesura que aprofitem el mirall que ens presenten per a mirar-nos nosaltres mateixos- de joves buscant la seva identitat, que al principi semblen frívols, i acaben acariciant l’eterna idea de l’amistat com a forma d’amor, si més no tan vàlida com aquell.
DES DEL DESERT
-------------------------------------------------------------------
CIA CIA LES GOLFES
AUTORS ALBERT VILALTA i CARME CANET
INTÈRPRETS CARME CANET, LAURA LUCEÑO I OLGA LLADÓ.
Músics: Eloi Pey – bateria, Nico Viso – baix, Eric Suets – guitarra, Ferran Cullell – piano, Laura Luceño – veu i guitarra
DIRECCIÓ CARME CANET
IDIOMA/DURADA 60 minuts / Català
DATES Dimarts 13 d’octubre a les 20:30h
SINOPSI
L’espectacle és pluridisciplinar, incloent-hi interpretació, dansa, música, i audiovisual. L’objectiu es l’ús de diferents llenguatges per expressar les paraules escrites per una persona que ha passat 9 mesos de la seva vida en un segrest terrorista, ferit de bala des del primer dia. L’espectacle també vol mostrar que els humans sovint estem segrestats, a cops voluntàriament, a cops a la força, per situacions que ens segresten la vida, la voluntat o els somnis.
LA COMPANYIA DIU
Com que no és fàcil trobar les paraules per explicar aquest projecte, ni l’experiència de la que neix, us direm que hem volgut transformar en llum, tendresa i esperança un fet dolorós: el segrest per part d’un grup terrorista, d’una persona a qui coneixem, l’Albert Vilalta. Tres dones ens posem dins les seves paraules i els donem una particular dramatúrgia. Hem donat vida amb música, dansa i veu parlada, als seus pensament escrits durant el captiveri. Al llarg de tot aquest procés de treball, l’hem anat coneixent, estimant i admirant profundament. El desert on ell va viure 9 mesos ens l’hem fet nostre, per què hi ha molts deserts en les nostres vides, i molts petits segrestos en els que ens podem trobar, que ens limiten, ens paralitzen, ens atemoreixen. I no, no volem tenir por. Junts ens en podem sortir, potser ens cal poesia, música i l’estimació dels qui ens envolten. El desert pot ser bonic i càlid, però també perdedor i fred. Des del desert, en paraules de l’Albert, vol sortir de la foscor, desfer-la i afrontar-la.
CRÍTICA:
Intentar explicar l’experiència, i sobretot la petjada que deixa en algú com l’Albert Vilalta, cooperant que deixa la comoditat de la seva vida europea i va a ajudar a llocs on ja sap que se la juga, és certament un repte, i segons han pensat els responsables d’aquest muntatge, una obligació moral dels artistes.
El puzzle es va conformant amb música i cançons (esplèndids els músics i la cantant, Laura Luceño), dansa (també esplèndida Olga Lladó) i textos del mateix Albert, escrits principalment en el seu captiveri de 9 mesos. Imaginem tot aquest temps, ferit i sense atenció mèdica, i sabent que en qualsevol moment la mort en pot venir de qualsevol dels que et vigila.
El més fluix per a mi, i és una llàstima, és la dramatúrgia i com encaixen les peces de tot, fins i tot l’ordre dels textos, que no ens acaben explicant una història, sinó mostrant-ne retalls, però sense una intenció clara de desenvolupament dramàtic. I sobretot, el to interpretatiu de l’actriu i directora Carme Canet, amb molta intensitat (massa) en tot moment, obviant les pujades i baixades que, sense dubte, formen part d’una experiència tan rellevant. Tot i reconèixer la voluntat d’homenatjar la figura i la feina de l’Albert Vilalta, un té la impressió que podria haver-se fet millor.
DONES I SILENCI
-------------------------------------------------------------------
CIA COMPANYIA8
AUTORIA i DIRECCIÓ JOSÉ ANTONIO AGUADO
INTÈRPRETS ROSA DOMÈNECH, ANA ALONSO, MARIA MARTÍNEZ, JUDITH CANTÓN, ROSA PONSARNAU, MIQUEL ÀNGEL SENAR, JUAN CARLOS URÍSZAR i NORA GABRIEL
IDIOMA/DURADA 90 minuts / Català i castellà
DATES Dilluns 19 d’octubre a les 20:30h
SINOPSI
DONES I SILENCI és una obra contra la violència de gènere. Petites històries que retraten diferents escenes on la dona és el centre. La protagonista se sent atrapada, fuig o lluita contra els diferents formats de violència masclista. L’espectacle porta al públic a la reflexió? i deixa el debat obert. Una obra que es desenvolupa a l’escenari i cinematogràficament en tres pantalles. Les projeccions del cineasta Antoni Verdaguer que col·labora amb la Companyia8 acompanyen les accions dramàtiques. L’escenari es converteix en un gran esdeveniment cinematogràfic on cinema i teatre es donen la ma? en una posada en escena transversal.
LA COMPANYIA DIU
La Companyia8 va ser creada el 2018 a Terrassa amb l’objectiu de portar a escena obres de creació pròpia.
Dones i Silenci, guardonada amb els Arts Mediterrània Internacional de teatre social 2019/20, presenta com afecta el dia a dia de les dones la violència masclista, en totes les seves manifestacions.
CRÍTICA:
L’obra s’estructura amb la successió d’escenes amb diferents intèrprets, normalment entre un i tres, que narren diverses situacions des de la perspectiva femenina, que posen el focus en casos dramàtics de tot allò que ha de suportar socialment la condició femenina.
La valoració general és que tant la dramatúrgia, la producció, com les interpretacions són bastant ‘amateurs’ i queden molt lluny de poder-se fer en escenaris professionals, només destacar dues coses, per a ser justos: l’escena entre una doctora i una pacient/amiga seva mare d’un policia, és per a mi la millor construïda en els aspectes abans esmentats. I, entre algunes de les escenes, la presència pertorbadora de la Maria Martínez, una cantant-actriu amb una veu excepcional i una molt bona tria de temes interpretats, que curiosament no consta al vídeo promocional ni a la fitxa artística, i que fa la funció d’oasi entre escenes que, com dic, han de millorar molt en tots els aspectes. I és una llàstima, perquè la nostra cultura necessita dotar de més visibilitat els problemes del costat femení de la societat.
W.I.T.C.H.
-------------------------------------------------------------------
CIA LES FUGITIVES
AUTORIA i DIRECCIÓ MARIA TEN
INTÈRPRETS JUDITH CORONA, LAIA PUJOL, MARTINA VILARASAU I GISELA GUITART
IDIOMA/DURADA 60 minuts / Català
DATES Dimarts 20 d’octubre a les 20:30h
SINOPSI
La Sarah és una jove periodista que escriu per a la secció de moda, cuina i llar d’un dels diaris més importants de Nova York. Un dia el director del diari li demana que segueixi un grup de dones ben estranyes: van disfressades de bruixes i fan rituals i maleficis. Són la Judy, la Morgan i l’Anita, totes elles són membres del grup feminista W.I.T.C.H.
W.I.T.C.H. és una obra de ficció basada en fets reals. El Women’s International Terrorist Conspiracy from Hell (W.I.T.C.H.) va aparèixer a finals dels anys 60 a Nova York. Mitjançant el teatre de guerrilla, les integrants del grup protestaven contra el sexisme, la guerra del Vietnam i el capitalisme.
LA COMPANYIA DIU
Les Fugitives som una companyia emprenedora regida per la passió per les arts escèniques i implicada amb el dia a dia de la nostra societat. Els nostres projectes s’han pogut veure en jornades feministes, universitats, centres cívics i teatres d’arreu del país. A la ciutat de Barcelona concretament, hem trepitjat els escenaris de la Sala Atrium, la Sala Fènix i la Vilella. A més a més, tenim una vinculació important amb la Universitat Autònoma de Barcelona, ja que hem col·laborat repetidament amb la facultat de pedagogia, representant les nostres peces i creant debat amb els estudiants en finalitzar les funcions. I és que les fugitives ens allunyem de la cultura d’estricte entreteniment i apostem per una dramatúrgia de qualitat, amb valors i educativa.
El projecte artístic de Les Fugitives consisteix a reivindicar la posició de la dona mitjançant les arts escèniques. La dramatúrgia de la companyia sempre aposta per personatges femenins amb caràcter i personalitat i defensa la importància del paper de la dona tant en el món actual, com al llarg de la història.
Ens diem Les Fugitives, perquè fugim de la prepotència, de la hipocresia i del masclisme. Però no fugim gaire lluny: fugim cap a l’escenari i des d’allà els plantem cara.
CRÍTICA:
Una obra interpretada per quatre joves actrius, podríem dir que una companyia ‘emergent’ que en una Mostra de Teatre com la de Barcelona, troba el seu trampolí natural.
El text ens ofereix una versió ficcionada d’un moviment feminista que va aparèixer a Nova York els anys 60, un moment d’inconformisme social en l’Amèrica que havia guanyat a la II Guerra Mundial, però la joventut de la qual no es sentia còmode amb el reflex que el mirall els tornava, especialment a partir de la guerra del Vietnam. Una jove periodista, menystinguda per ser noia i jove, entra en contacte amb el moviment WITCH (bruixa en anglès) i sense adonar-se’n s’hi va integrant, agafant molta estima per les seves components, retratades aquí com, en un català de tota la vida, una ‘colla d’arreplegades’ que fan el que poden amb la millor de les intencions.
Evolució argumental a banda, cal valorar que, un punt ‘aficionat’ tenen, però potser per la joventut de l’elenc, s’hi pot veure una possibilitat d’evolució i millora, un potencial d’arribar a una veu pròpia com a companyia que pugui reeixir amb el temps i l’experiència, ja que al menys es pot veure la gran il·lusió posada en tot el que fan.
Individualment, remarcaria la Judith Corona, però especialment a la Laia Pujol, que va una mica més enllà en la seva interpretació.
En conjunt una història agradable de veure, amb sentit i explicada correctament, però amb una certa sensació de ‘estar verda’ per la joventut de l’elenc.
BATEC
-------------------------------------------------------------------
CIA AFLEL TEATRE
AUTORA CATALINA FLORIT
INTÈRPRETS CATALINA FLORIT I ÀLVAR TRIAY
DIRECCIÓ JAUME MADAULA
IDIOMA/DURADA 65 minuts / Català
DATES Dilluns 26 d’octubre a les 20:30h
SINOPSI
L’equilibri entre il·lusió i frustració sempre ha estat massa fràgil. Especialment si parlem de dones (i no una, ni dues, ni tres, com aquí) que per professió perenne han tingut el cuidar-nos; per rutina, acatar; i a qui van fer creure que els somnis existeixen per no complir-se.
Per elles, aquesta admiració en forma de trilogia:
BATEC es concep a partir de 3 peces curtes (d’entre 12 i 20 minuts de durada) que giren al voltant de la dona.
Però no una dona qualsevol, sinó la dona gran, la silenciada més que cap, la que pertany a una generació que ara ja té a partir de 80 anys. La que fa molt que viu, i molt que calla.
LA COMPANYIA DIU
La companyia AFLEL està formada per Jaume Madaula i Catalina Florit com a directors artístics. Entre els seus objectius fonamentals s’inclouen la recerca poètica i estètica particular; el treball antropològic (a través d’entrevistes, tallers, treball de camp…); l’entrenament i investigació actoral en els camps de la música, dansa i circ, i la interrelació entre el Teatre i altres arts, com la pintura; i la investigació de nous espais teatrals on desenvolupar els espectacles i que puguin suposar alhora, per l’espectador, una experiència visual i emocional. L’enfocament és el d’una companyia familiar i amb segell personal, centrada en allò que més ens agrada i encurioseix: allò humà. Busquem l’essència del qui som. I per investigar-ho i esbrinar-ho ens plantegem una aparent tria molt primitiva, que respon a les preguntes que ens caracteritzen com espècie, el nucli o substància: de quina terra venim, a quin clima corresponem, a quina edat ens trobem. I en conseqüència, a quines preguntes mirem de respondre com a éssers.
El punt de partida per arribar-hi: la imaginació. La creació de petits universos poètics on transportar l’espectador a estudiar amb nosaltres la humanitat. Per tal d’aconseguir-ho basem la feina en una composició conjunta. Treballem tots plegats com a maquinària d’aquesta companyia, amb actors, escenògraf, productora… en una investigació que ens involucra a tots, cadascun des de la seva potencialitat. Busquem constantment el diàleg creatiu, també amb el públic, en la fase de creació ( ells són el nostre Teatre, d’ells bevem amb les seves històries) i en la representació final, amb bústia i debats.
L’obra aquí presentada és la suma de tres peces de petit format (Amèrica, Llum i Homenatge, que també han funcionat per separat) que parlen sobre la dona gran. La finalitat principal és la de donar veu a aquestes dones reals, que ens han conformat com som, que ens han fet entendre el feminisme sense saber-ho, i que mereixen tot el nostre respecte i la nostra veu.
CRÍTICA:
Conjunt de 3 històries curtes de la Mallorca profunda i tradicional. Recordo haver-ne vist la tercera, Homenatge, al Festival Píndoles de fa uns anys, a l’Alberg Verge de Montserrat de Barcelona. Però qualsevol de les tres sembla feta per una mateixa mà, i sembla dibuixar els mateixos personatges, homes i dones illencs, amb dificultats per a expressar les seves emocions, i sobretot per a ser capaços d’anar al darrere dels seus desitjos o aspiracions, resignats a una vida mediocre, en un ambient gens estimulant, patint en silenci la frustració, i sentint-se satisfets per qualsevol espurna de millora o consol.
Un teatre que ens remet a èpoques passades, realitats socials que ens poden semblar llunyanes, a d’altres terres i altres accents i formes de parlar.
Entre els actius de l’espectacle, les bones interpretacions dels actors Catalina Florit i Àlvar Triay, tots dos de nivell professional innegable i algunes de les idees de la posta en escena, que amb pocs elements recrea tres espais diferents, tot i que no tan com per a atenuar 3 històries que en el fons són les mateixes, explicades de forma lleugerament diferent.
-------------------------------------------------------------------
PAUSA A CAUSA DE LA PANDÈMIA DE COVID. AJORNAMENT DE LES OBRES RESTANTS
-------------------------------------------------------------------
NEU
-------------------------------------------------------------------
CIA COMPANYIA KAMALEONIK
AUTORIA i DIRECCIÓ BERNAT MUÑOZ
INTÈRPRETS ISABELLE PASA, RAQUEL FRESNO I MARIA COLOM
IDIOMA/DURADA 75 minuts / Català
DATES Dilluns, 30 de novembre a les 20:30h
SINOPSI
NEU és un cant a la vida, a la tolerància i a la comunicació, alguns dels valors que, malauradament, escassegen a la societat actual.
La Tea és una persona que, malgrat (o més ben dit gràcies) a la seva condició d’autista, traspassa les caretes que ens imposa la societat com a individus i que ens obliguen a ser políticament correctes i a amagar les veritats, així com a haver de matar el nen que portem dins.
Aquesta societat està representada en el personatge de l’Ada, germana de la Tea, intransigent, incapaç d’entendre la seva germana i el seu món interior i exterior; sobresaturada per la seva pròpia adultesa és incapaç de comportar-se com un nen ni per un segon i viu carregada d’unes autoimposades exigències i responsabilitats que li impedeixen tenir un moment de respir i de gaudi.
Un tercer personatge, la Zoe, marca la intersecció d’aquets dos móns. L’adulta que sap ser nena i que és capaç de connectar amb el mon de la Tea.
La mort de la Neu, mare de Tea i Ada, reuneix aquests tres personatges.
LA COMPANYIA DIU
Kamaleonik es funda el 2009 de la mà de Bernat Muñoz amb l’estrena de l’obra “El diván”, representada durant cinc anys al Cafè-Teatre Llantiol. Al mateix Cafè-Teatre Llantiol va estrenar el seu segon projecte: “No entiendo lo que me dices…” als anys 2013 i 2014. La tercera producció va ser “Cupi2, an (idiot) love story”, estrenada a Microteatre Barcelona (2015) i posteriorment a Microteatro por Dinero de Madrid (2016), així com a nombrosos festivals. L’any 2018, Kamaleonik estrena simultàneament tres peces de format microteatre al Festival La Cultura va a la Font: “Es3”, “Un cuento xino” i “Si tu me dices voy… lo pago todo”, les quals també han fet carrera en sales i festivals.
Neu es convertirà en el seu setè projecte.
Neix de la iniciativa d’Isabelle Pasa, estudiant graduada a l’escola Eòlia, per muntar un projecte professional. Amb ganes d’explicar una història sobre un personatge autista com la Tea contacta amb el dramaturg i director Bernat Muñoz. La Isabelle, la Raquel i la Maria són tres actrius que trepitgen molt fort, i amb la experiència i veterania del Bernat, esperen convertir Neu en un espectacle capaç d’emocionar un públic que de ben segur se sentirà identificat en algun dels seus personatges i que no deixarà indeferent ningú que el vegi.
CRÍTICA:
Com la majoria de les obres d’aquesta XXVa. edició, Neu té un propòsit, i no és altre que acostar-nos al món de les persones amb trastorns que, per a entendre’ns podríem anomenar ‘autisme’, tot i que l’espectre d’aquestes malalties sigui més complexe i pugui tenir diferents definicions i matisos.
Però anem a l’obra. Primer ens han d’explicar bé com és la Neu, la noia que pateix autisme, però no fer simplificacions fàcils. Seria la primera meitat de l’espectacle, quan és sola a casa i quan la seva germana ve a comunicar-li que la mare ha patit un accident i ha mort.
Després, tot el ritme i la perspectiva canvia quan apareix la Zoe, que s’ofereix a explicar com va conèixer la mare de totes dues, i revelar un secret alhora dolorós però tranquil·litzador. És aleshores quan els personatges de la Neu, i la seva mare especialment, juntament amb la Zoe, prenen volada i ens arriben, ens emocionen, i porten tota la substància que fan que aquest espectacle, al final, veritablement t’impacti.
Però per a ser un espectacle rodó, caldria revisar la primera part, la presentació de les dues germanes, d’una durada excessiva per a mi. Per sort és un espectacle que va de menys a més, i acaba ben amunt.
CORTRADICCIONS
-------------------------------------------------------------------
CIA ÍMPETU TEATRE
AUTORIA i DIRECCIÓ GISELA GUITART I GERARD VIDAL
INTÈRPRETS GISELA GUITART I GERARD VIDAL
IDIOMA/DURADA 60 minuts / Català i castellà
DATES Dimarts 1 de desembre a les 20:30h
SINOPSI
CORtradiccions: Conjunt d’accions contradictòries creades per la divergència entre el voler racional i l’emocional.
Què passaria si després d’una relació de quatre anys la teva parella et proposés obrir la relació? El Julio i l’Arlet, per por a repetir patrons familiars i esdevenir els seus pares, decideixen donar el pas; deixar enrere la monogàmia i endinsar-se en aquesta nova aventura plena d’incongruències i contrarietats.
CORtradiccions parla de la importància de ser sincers amb la nostra parella, però sobretot amb un mateix; parla de la por a la monotonia, a deixar perdre noves experiències, a que se t’escapi la vida; parla d’inseguretats d’un mateix i de l’acceptació d’aquestes; parla d’esforçar-se a ser qui no ets; parla dels bagatges socials, culturals i familiars que carreguem; parla de l’amor en les seves diferents formes; parla del voler i no poder, però també del poder i no voler. CORtradiccions parla de tot allò que a vegades ens costa expressar, perquè tenim por d’acceptar que al cap i a la fi som humans.
LA COMPANYIA DIU
Aquest és el primer projecte de la companyia, dut a terme com a Treball de Final de Grau d’Estudis Superiors d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona, sota la supervisió del Lluís Hansen.
Des d’un inici vam tenir clar que teníem ganes de crear quelcom on poder exposar les nostres inquietuds, pors, debilitats, anhels i prejudicis sobre les relacions interpersonals e intrapersonals.
A CORtradiccions mostrem la societat actual des del nostre punt de vista; d’una forma sincera, reflexiva i plena de comicitat. És una obra creada per despertar debats.
CRÍTICA:
Com s’explica a la sinopsi, una parella jove, després de 4 anys junts, decideixen (mútuament?) provar l’experiència de ser una parella oberta. Expressió que, com tantes d’altres, pot significar matisos molt diferents per a cadascú. Especialment per a qui es queda a casa i veu com la persona que estima marxa ves a saber amb qui i per a què. Té els seus moments molt divertits, ja que les contradiccions, i més en aquest tema, les tenim tots i totes. També moments seriosos, com en la vida real, i una possible ‘dependència’, d’un dels dos membres, d’un psicòleg.
Tot plegat per arribar allà on solen acabar les comèdies romàntiques que comencen amb desitjos de trencar les convencions: adonant-se que els tòpics en l’amor responen a segles de constatar que quan un estima, veu les coses d’una altra manera.
Una comèdia que poca cosa et deixa per a emportar-te a casa, ben interpretada, al tractar-se d’un taller d’alumnes de l’Institut del Teatre, però que s’oblida (i això és responsabilitat del guió, en primer lloc) amb molta facilitat.
ROSITA
-------------------------------------------------------------------
CIA CIA LAS MELINAS
AUTOR A PARTIR DE LA OBRA DE FEDERICO GARCÍA LORCA
INTÈRPRETS CARMINA TORTAJADA I CARME BOSCH
DIRECCIÓ PEP VILA
IDIOMA/DURADA 50 minuts / Castellà
DATES Dimecres 2 de desembre a les 20:30h
SINOPSI
Este drama de Lorca cuenta la historia de una mujer atrapada en sus sueños que espera durante 25 años que su prometido, su primo hermano, vuelva de América para casarse con ella. El tiempo pasa y la vida se escapa de forma apenas perceptible. Hasta que la realidad muerde y ya es demasiado tarde. Solo queda esconder la vergüenza y olvidar…
LA COMPANYIA DIU
Hemos llegado al universo Lorca, una vez más, buscando verdad y universalidad, y nos hemos encontrado con las voces y los silencios de unas mujeres que explican la vida y el paso del tiempo desde la autenticidad y la atemporalidad. Hemos querido ir a la esencia y oírlas sólo a ellas – la Tía, el Ama y Rosita – mujeres que han perdido la partida pero nunca la capacidad de amar.
¿Se puede convertir una obra clásica de 18 personajes en un montaje de pequeño formato con solo 2 actrices sin traicionar su espíritu? Nosotras creemos que sí es posible, creemos en la fuerza de la vida que exudan estas mujeres vencidas pero heroicas, creemos en un texto magistral que vence convenciones de tiempo y espacio, y que sabe emocionar desde un escenario desnudo. Como desnudas aparecen las almas de quienes hablan.
Y esperamos haberlo conseguido a través de una propuesta nada convencional, original y diferente.
CRÍTICA:
Vista en diferit, en vídeo.
Clarament inspirada (i en això no es pretén enganyar a ningú) en ‘Doña Rosita la soltera’ de Federico García Lorca. Dues actrius ens ‘fan veure’ tot el drama de la vida de Rosita, dama de bona família, que es passa la vida esperant que un hereu que ‘ha de marxar de sobte’ a l’Argentina, torni per a casar-se amb ella. Després d’anys, li proposa casar-se per poders…
La pregunta que es fan els creadors de l’espectacle és si una peça teatral per a 18 personatges pot fer-se amb dues actrius. La resposta és que és difícil, i en aquest cas, tot i que les dues actrius acrediten la seva qualitat, falta com a mínim el personatge de la Rosita, perquè tot el seu drama es veu a través de l’Ama i la Minyona, que és com una segona mare per a la noia.
És com si esperes entendre bé el que li ha passat a algú (en aquest cas, un drama monumental) només a través de testimonis externs. Estaríem entrant plenament en un subgènere -ara mateix, tot i ser radicalment diferent, em ve al cap els ‘Crims del carrer Morgue’ d’Edgar Allan Poe, o determinats guions del gènere negre-, quan en realitat el que tenim és alguns testimonis, no sempre de 360º. I la resposta és que aquest guió, probablement només funcionaria per a substituir a l’original si l’hagués escrit el mateix Lorca. O algú que hagués tingut la visió de com explicar una història a través dels seus testimonis. I probablement es necessitarien més de dos.
