Mourn baby mourn

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Un dels símptomes més desconcertants de la covid va ser la desaparició del gust i l’olfacte. Però potser encara fos més desconcertant la sobtada desaparició de paraules capaces d’expressar el que estàvem vivint. Al carrer, els grafitis udolaven missatges que ningú podia llegir, mentre el silenci s’apoderava de pistes de ball i aparcaments de tot el món, on el moviment extasiat dels cossos a ritme de subgreu deixava pas a la quietud i a la pols. “Davant l’estranya quotidianeïtat d’estar tot el dia sola”, confessa la Katerina, “vaig començar a sentir que no trobava les paraules adequades, que era incapaç de descriure el que em passava, i que era més gran que jo”.

Si el germen d’aquesta peça es troba en la pandèmia, la seva projecció va molt més enllà. Perquè quatre anys després del confinament que va paralitzar el món, sentim que ens segueixen faltant les paraules davant d’un món que ens bombardeja amb missatges d’angoixa, odi i impotència. A Mourn Baby Mourn, Katerina Andreou entoma el pes d’aquesta càrrega i el converteix en força. Entre blocs de ciment, la Katerina transforma el seu cos en un catalitzador d’energies profundes, tot establint un diàleg constant amb un scroll infinit de paraules que s’integren dins del seu llenguatge coreogràfic i esdevenen un segon cos que es mou amb ella. La relació de la paraula amb el moviment és evident en aquesta proposta, així com la paràlisi, la incapacitat de moure’s, esdevé la força principal que cal vèncer.

Una paràlisi que afecta tant el cos com la paraula, i no falten les picades d’ullet a les palmeres de Florida i a la viralitat espasmòdica del Tecktonik per recordar-nos que el nostre malestar no és individual sinó col·lectiu, i que potser el que més ens paralitza és haver perdut la confiança en un futur que ja pensem que mai arribarà.

L’aposta de la Katerina per combatre la paràlisi és el dol. El dol ens permet posar paraules a l’angoixa i fer-nos fortes per seguir endavant. Plantar cara a la indefensió i recordar que existim. Insistir en la nostra veu, en el nostre cos, en les nostres danses. Veniu a cantar amb nosaltres mourn baby mourn.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Mourn baby mourn

04/10/2024

Un dol que rearma

per Ana Prieto Nadal

La ballarina i coreògrafa grega Katerina Andreou – BARK bolca en aquest solo el malestar propi de les èpoques de crisi, amb l’èmfasi posat en la impotència paralitzadora que va agreujar el confinament pandèmic i que, en certa manera, persisteix encara. Mourn Baby Mourn és una peça íntima i política que transcorre entre blocs de ciment, música de molts decibels –ella mateixa signa l’espai sonor, amb Cristian Sotomayor– i un text que posa paraules a l’angoixa.

Andreou va col·locant, una a una, les peces de formigó, fins a construir una mena de paredó central que evoca edificis inacabats i murs de silenci. A la creadora li encanta guixar les parets, fins i tot les més lletges, tal com ens explica des del text –en traducció catalana– que es projecta sobre el mur mateix i continua reptant per la paret del fons de l’escenari. Les paraules que hi desfilen són el resultat d’un teclejar furiós en temps de reclusió o pausa forçada, fins que un interjectiu “AH” es multiplica per ocupar tot l’espai amb la seva càrrega de resignació i desesperança. Andreou, farta de bums en sordina i de paraules que apaivaguen, quantifica en quilovats i calories l’energia –“rampell de bogeria”– que li cal per esberlar aquest mur, a estones coincident amb la caixa del text, marc limitador que només amb la dansa podrà desbordar.

Andreou es deixa colpejar pel beat i s’hi compassa; de vegades s’hi sotmet, doblegada. L’angoixa li sembla un sentiment massa bàsic, i la nostàlgia li genera rebuig. Se sent convalescent d’una mena d’amnèsia –derivada potser d’un trauma crònic, acumulatiu– que impedeix la consolidació de nous records. En un moment determinat, les lletres s’expandeixen fins a esdevenir un llenç il·legible, com l’ofuscació d’aquesta jove lliurada a una dansa de rearmament i preparació per a la batalla. Tot i que la introspecció operada a través del text no és prou poderosa –reenvia a una fase inicial de reconeixement–, el moviment expressa amb molta força el dol actiu pel futur que no arriba.


Vegeu la crònica sobre el festival TNT publicada a Núvol el 3 d'octubre de 2024