Mover montañas

Dansa

informació obra


Direcció:
Alberto Velasco
Sinopsi:

¿Una altra peça sobre folklore?

 

Sí! I sempre em semblaran poques. Hem de parlar sobre la necessitat de retornar als pobles la dansa, les llegendes i les cançons més enllà del registre i la museística. Un manifest viu de la necessitat del ritu com a salvació a una societat que fa aigües. Una crida a la consciència col·lectiva que sense saber molt bé per què s'emociona amb determinats sons, melodies, danses i rituals. Una invocació a l'emoció primera del que avui anomenem folklore.


Mover Montañas no us proposa un catàleg de folklore popular. Descobrireu una proclama lliure de tot això a través del meu cos i la meva consciència contemporània. L'essència de la tradició ibèrica ha estat manipulada a favor o en detriment de determinades qüestions territorials i ideològiques i jo em nego a que la política condicioni la meva experiència i connexió amb l'esperit original i viu d'un folklore que em travessa més enllà de les fronteres o de la cronologia. La tradició hauria de ser alguna cosa que passa de generació en generació d'una manera natural i fluida. Un oracle feliç de trobada i comunió…

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Mover montañas

13/09/2024

Alberto Velasco mou les muntanyes de l'ancestralitat i els prejudicis

per Júlia Vernet Gaudes

Alberto Velasco és més conegut per la seva faceta d’actor, director de teatre i la seva participació en cinema i televisió, però a Mover Montañas ens regala i descobreix la seva faceta com a ballarí, cosa que des del món de la dansa acollim com una onada d’aire fresc. D’entrada, apareix amb un capgròs de senyora gran de poble, carregant un cistell; el deixa i després de sentir el text d’Antonio Gades en què acaba dient “els pobles que canten i ballen no moren mai” –sentit en una plaça de poble plena a vessar, posa la pell de gallina–, comença a ballar. Partint de la referència al folklore com a quelcom primigeni i substancial en la conformació de comunitats, cada part de l’espectacle afegeix una capa d’aprofundiment i revestiment alhora d’aquest folklore. Dit d’una altra manera, recupera allò més essencial dels balls populars –la transversalitat a tota la comunitat–, precisament des de la identitat queer i la ruptura frontal de la normativitat del cos; cal destacar el potencial expressiu de les mans, que carreguen gran part de la poètica de l’espectacle. Així doncs, Velasco mou muntanyes invocant l’ancestralitat del món rural, removent els prejudicis de la societat contemporània, i també fent ballar les seves carns, però sobretot trobant-se amb la seva pròpia essència com a intèrpret i artista en escena, essència que ens comparteix amb gran generositat.