Espectacle de circ i teatre físic contemporani, basat en una estructura escenogràfica minimalista, canviant i giratòria inspirada en la idea de «casa». La casa com a símbol del jo. I un espai que dona peu a ser un altre i passar a l'altre. Els dos intèrprets de Mutabilia són el singular i el plural. Tots dos són l'un i l'altre alhora. Llum i ombra. Com una imatge arrossegada sobre el paper fotogràfic dels dies, que busca l'alquímia imaginària de la unitat de les coses.
Teatro do Mar presenta un número de circ estrany. Per una banda, perquè situen els dos acròbates en una casa minimalista. Pretenen construir uns personatges que són llum i foscor, com si l'un fos l'ombra de l'altre. En realitat, aquesta interacció (explicitada al dossier) no queda explicada i es veu dos personatges deambulant per una estructura (espectacular i complexa) que marca el perfil mínim per entendre que habiten en una casa sobre d'una tarima que s'eleva i roda sobre sí mateixa.
El minimalisme escenogràfic coincideix amb unes acrobàcies contingudes, que obliguen una depuració de l'exercici per deixar ben neta la figura final. Com si es tracés d'una prova de trapezi de gimnàstica esportiva. La dificultat hi és. Però l'hermetisme minimalista distancia el públic, que s'ho mira absort, però no emocionat. Els darrers 10 minuts són per a una execució conjunta compartint trapezi. És el primer moment en què aquests dos personatges (que s'han trobat puntualment en aquest laberint buit de la casa) estableixen contacte físic. Probablement, és el número amb el que es presenten en gales de circ tradicional, de gran força i tècnica. L'acció es desenvolupa en una mena d'annex de la casa, una demostració més de la falta de coherència dramatúrgica. Al final, acaba lluint més l'espai i la tecnologia que l'actuació dels intèrprets. Falta reordenar jerarquies.
