“El pallasso excèntric ve directament del pallasso august tradicional, però
se’n diferencia perquè no es comporta mai com un imbècil: a diferència de l’august,
l’excèntric és solitari, espavilat, murri, hàbil i sagaç, i sempre aconsegueix
el que es proposa. Tota la seva ciència consisteix a acumular com més entrebancs
millor, amb el gran mèrit de solucionar-los tots d’una sola tacada”. L’historiador de circ Tristan Rémy definia així a Les clowns (Grasset, 1945) una tipologia de pallasso que ha donat
grans noms com Little Tich, Grock o els actuals Avner i Slava Polunin.
Doncs bé: Toti Toronell ha creat un personatge que s’inscriu
en aquesta rica tradició. Mut (amb algun so onomatopeic) i solitari en l’acció (amb
la molt eficaç col·laboració musical en directe d’Albert Dondarza), Toronell es
lliura al difícil repte de reinterpretar i encadellar en un espectacle unitari un
seguit d’entrades del repertori clàssic a les quals aconsegueix imprimir un
incontestable segell personal. Si és molt valenta la versió d’El mirall (que aquí presenta acompanyat
d’un alter ego projectat a la pantalla), i és prou agosarada la versió de La persecució del feix de llum (popularitzada
pel rus Popov), allà on crec que Toti Toronell se supera a si mateix (i als
altres) és en la reconstrucció argumental i vivencial de l’idil·li eroticoamorós
de La baieta de pal. La narrativitat,
el clima, la tensió, els tempos, l’expressivitat, tot l’univers interior que el
pallasso olotí aporta a aquesta entrada avui ja clàssica, converteixen la seva versió en
una petita, delicada, gran obra d’art.
Seria un pecat de redundància parlar de Naïf com a poesia escènica perquè seria
com sortir al balcó a proclamar que el Sol ens il·lumina. Però sí que cal remarcar l’enorme
sentit de la mesura que el pallasso excèntric Toronell demostra en tots i cada
un dels detalls d’un espectacle que, sense fer la més mínima concessió ni a la
beneiteria, ni a l’escatologia ni a la sicalipsi avui tan habituals en el gènere,
destil·la en contrapartida dosis tan espontànies com indicibles de tendresa,
sensibilitat, finor intel·lectual i elegància d’ànima.
La Seca Espai Brossa ha tingut l’encert de programar aquest
espectacle per primer cop a Barcelona. Naïf
–i no precisament gràcies a cap campanya de màrqueting– ja ha estat aplaudit per
públics de Finlàndia, Alemanya, França, Corea del Sud i algunes poblacions
catalanes. És per a adults i per a infants moblats de cap i de cor. Serà a La
Seca fins al 8 de desembre.
Una recomanació cordial: vagin a veure’l. I visquin-lo
a fons, perquè en sortiran feliços i emocionalment enriquits.
