Naïf

informació obra



Autoria:
Toti Toronell
Direcció:
Toti Toronell
Intèrprets:
Toti Toronell
Direcció Musical:
Albert Dondarza
Il·luminació:
Nino Costa
So:
Nino Costa
Escenografia:
El soldadet de plom
Vestuari:
Carles Solé, el soldadet de plom
Producció:
Produccions Trapa
Sinopsi:

Espectacle de pallassos per adults sense paraules i amb música en directe en què Toti Toronell investiga en profunditat la figura del Pallasso, busseja en la seva essència, aguanta la respiració fins que el públic respira amb ell... Amb un estil gamberro i delicat arrossega l’espectador cap al seu món innocent i poètic.

"Les màquines a poc a poc van deixar de cantar. De mica en mica la fàbrica, abandonada, es va anar adormint. No obstant això, en Toti, el pallasso, seguia allà, amb el lliri a la mà i la flor al cul, buscant on havia anat tothom. Arrossegava la bossa de deixalles que el lligava a aquells temps en què la fàbrica encara estava impregnada de sorolls i engranatges.
Ell, el seu alter ego, una mosca i una ànima atrapada en els compassos de les màquines eren els únics supervivents d’un temps en el qual les emocions es vivien a flor de pell."


Crítica: Naïf

15/11/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Jané

“El pallasso excèntric ve directament del pallasso august tradicional, però se’n diferencia perquè no es comporta mai com un imbècil: a diferència de l’august, l’excèntric és solitari, espavilat, murri, hàbil i sagaç, i sempre aconsegueix el que es proposa. Tota la seva ciència consisteix a acumular com més entrebancs millor, amb el gran mèrit de solucionar-los tots d’una sola tacada”. L’historiador de circ Tristan Rémy definia així a Les clowns (Grasset, 1945) una tipologia de pallasso que ha donat grans noms com Little Tich, Grock o els actuals Avner i Slava Polunin.

Doncs bé: Toti Toronell ha creat un personatge que s’inscriu en aquesta rica tradició. Mut (amb algun so onomatopeic) i solitari en l’acció (amb la molt eficaç col·laboració musical en directe d’Albert Dondarza), Toronell es lliura al difícil repte de reinterpretar i encadellar en un espectacle unitari un seguit d’entrades del repertori clàssic a les quals aconsegueix imprimir un incontestable segell personal. Si és molt valenta la versió d’El mirall (que aquí presenta acompanyat d’un alter ego projectat a la pantalla), i és prou agosarada la versió de La persecució del feix de llum (popularitzada pel rus Popov), allà on crec que Toti Toronell se supera a si mateix (i als altres) és en la reconstrucció argumental i vivencial de l’idil·li eroticoamorós de La baieta de pal. La narrativitat, el clima, la tensió, els tempos, l’expressivitat, tot l’univers interior que el pallasso olotí aporta a aquesta entrada avui ja clàssica, converteixen la seva versió en una petita, delicada, gran obra d’art.

Seria un pecat de redundància parlar de Naïf com a poesia escènica perquè seria com sortir al balcó a proclamar que el Sol ens il·lumina. Però sí que cal remarcar l’enorme sentit de la mesura que el pallasso excèntric Toronell demostra en tots i cada un dels detalls d’un espectacle que, sense fer la més mínima concessió ni a la beneiteria, ni a l’escatologia ni a la sicalipsi avui tan habituals en el gènere, destil·la en contrapartida dosis tan espontànies com indicibles de tendresa, sensibilitat, finor intel·lectual i elegància d’ànima.

La Seca Espai Brossa ha tingut l’encert de programar aquest espectacle per primer cop a Barcelona. Naïf –i no precisament gràcies a cap campanya de màrqueting– ja ha estat aplaudit per públics de Finlàndia, Alemanya, França, Corea del Sud i algunes poblacions catalanes. És per a adults i per a infants moblats de cap i de cor. Serà a La Seca fins al 8 de desembre.

Una recomanació cordial: vagin a veure’l. I visquin-lo a fons, perquè en sortiran feliços i emocionalment enriquits.