Naïf

Circ

informació obra


Autoria:
Toti Toronell
Direcció:
Toti Toronell
Intèrprets:
Toti Toronell
Direcció Musical:
Albert Dondarza
Il·luminació:
Nino Costa
So:
Nino Costa
Escenografia:
El soldadet de plom
Vestuari:
Carles Solé, el soldadet de plom
Producció:
Produccions Trapa
Sinopsi:

Espectacle de pallassos per adults sense paraules i amb música en directe en què Toti Toronell investiga en profunditat la figura del Pallasso, busseja en la seva essència, aguanta la respiració fins que el públic respira amb ell... Amb un estil gamberro i delicat arrossega l’espectador cap al seu món innocent i poètic.

"Les màquines a poc a poc van deixar de cantar. De mica en mica la fàbrica, abandonada, es va anar adormint. No obstant això, en Toti, el pallasso, seguia allà, amb el lliri a la mà i la flor al cul, buscant on havia anat tothom. Arrossegava la bossa de deixalles que el lligava a aquells temps en què la fàbrica encara estava impregnada de sorolls i engranatges.
Ell, el seu alter ego, una mosca i una ànima atrapada en els compassos de les màquines eren els únics supervivents d’un temps en el qual les emocions es vivien a flor de pell."


Crítica: Naïf

06/12/2013

Més enllà del pallasso, la tendresa

per Josep Maria Viaplana

Naïf és un espectacle de pallasso(s), teòricament per a adults, però que poden veure perfectament infants a partir dels 5-6 anys, quan ja podran passar-s'ho bé amb la proposta que el Toti Toronell ens ofereix al llarg de gairebé 80 minuts.

I no està sol, l'acompanya un músic, l'Albert Dondarza, que interpreta instruments 'impossibles', com ara una serra (sona tan bé que li vaig haver de preguntar si no era un playback, i no ho és, és una serra feta expressament per a fer música), un pianet que sembla de joguina, un sintentitzador... i en un dels números, se'ns posa en versió masculina d'una 'Carmen Miranda' qualsevol i es marca una cançó ballada 'que pa qué'.

Destaco d'aquesta manera la feina, en segon pla, tret d'alguns moments solistes i alguna interacció amb el pallasso, que fa aquest músic, i que dóna bona part del seu encant a l'espectacle.

Sobre aquest, dir que són un seguit de 'números' de pallasso, la majoria sorgits de l'art tradicional, d'altres renovats i recolzats amb elements més tècnics, com ara els sons (que en Toti 'mima' per a goig i diversió del públic), o la interacció amb unes projeccions de vídeo. Un gran repertori de recursos pels gags, que en alguns moments semblen no tenir fi, i que en altres moments baixen fins a la quietud aparent dels moments més tendres i pausats. I és clar, no falta la interacció amb el públic, des de fer una veritable excursió (literal) per la platea, fins a fer pujar espectadors a ajudar-lo amb unes 'mesures'.

En resum, un espectacle amb moments molt bons, altres molt tendres, i que es posa el públic a la butxaca, de totes les edats.