Ñaque o de piojos y actores

Teatre

informació obra


Direcció:
José Sanchis Sinisterra, Daniela De Vecchi
Autoria:
José Sanchis Sinisterra
Intèrprets:
Javier Godino, Joan Martínez
Escenografia:
Lola Belles
Il·luminació:
Mariona Signes
Assesoria de moviment:
Esperança Crespí
Sinopsi:

Un espai en penombra: un teatre. Temps indeterminat sobre l’escenari. A platea, el present. La platea viu sempre en el present. Ríos i Solano es criden i busquen fins a trobar-se. Dos actors… o alguna cosa així: a mig camí entre captaires i meuques. Dos “comediantes de la legua”. Dos farandulers de per allà l’any 1600. Personatges a la deriva de l’esdevenir de la història, als marges dels circuïts oficials. On són? Qui són tots aquests que els observen des de la foscor? Observen tant sols? O també els jutgen? No hi ha temps per filosofar, són actors i els actors actuen. S’hi posen. Amb un bagul ple de teles, cordes, trastos i instruments musicals com a única maquinària teatral desgranaran amb menys ordre que entusiasme el seu vell ofici: el seu calaix de sastre d’entremesos, lloes, octaves, cançons i actes sacramentals, amb l’esperança de satisfer a aquest públic, d’entretenir-lo. Però per sobre de tot, procuraran per tots els mitjans perdurar, deixar petjada, deixar alguna empremta a la seva ment, no ser oblidats, doncs què serà d’ells mateixos si ningú els recorda? Potser deixaran d’existir?

    Ñaque és una història sobre l’amistat, sobre l’absurd del fet d’existir, sobre el teatre i la precarietat inherent a aquells qui el practiquen. Un mosaic dramatúrgic que barreja fragments de peces mal anomenades “menors” del Segle d’Or del teatre espanyol amb una trama al més pur estil Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Estrenada al 1980 al Festival de Teatre de Sitges i amb un llarg recorregut pels escenaris tant d’Espanya com de Llatinoamèrica, Ñaque torna ara de la mà d’una nova generació d’actors i en una versió no vista fins al moment, ajustada pel propi José Sanchis Sinisterra per a l’ocasió. Un homenatge a un autor i a una peça que són ja, per mèrits propis, clàssics contemporanis.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ñaque o de piojos y actores

23/10/2023

Monument dramatúrgic, potser una mica envellit

per Josep Maria Viaplana

Vist el divendres, 20 d'octubre de 2023 al Tantarantana Teatre de Barcelona

Un text fonamental de José Sanchís Sinisterra, el dramaturg valencià que va fer gran part de la seva carrera a Barcelona, creant un espai rellevant fins a dia d'avui: La Sala Beckett de Gràcia, que fa uns anys, i ja després del seu comiat, s'ha instal·lat al Poblenou, continuant l'essència de donar sortida a la dramatúrgia contemporània més propera, però tot ampliant el focus a nivell internacional. No debades, és la seu del festival RBLS de teatre i textos per a joves, un segment que tenim encara molt buit avui dia.

Amb un aire de 'Tot esperant Godot', dos personatges es troben en un espai, i amb un públic, i a banda ens expliquen les seves misèries (sense eufemismes) i aprofiten per a il·lustrar-nos sobre les diferents formacions teatrals que existien al Segle d'Or espanyol.

Es va veure fa molts anys a Barcelona, i ara torna. Potser una mica envellit enfront d'un panorama engrescador de noves veus i textos (un viver dels quals són els presentats al Torneig de Dramatúrgia Contemporània del Temporada Alta gironí, una gran iniciativa). I sent que no per qualitat, sinó tot el contrari, aquells espais buits que genera amb una dicció pausada (que s'agraeix, perquè s'entén tot el text) però que dóna voltes i voltes, arribant un punt on ja poca cosa ens és una novetat. I em penso que és el mateix per a qui no la veiés en el seu moment. 90 minuts que podrien perfectament ser 65-70, perquè és ple de veritables joies quan expliquen l'art teatral d'aquells anys (el mateix que ara, en essència) i les profundes emocions de tots dos en el seu 'viaje a ninguna parte', en homenatge a la pel·lícula de Fernando Fernán Gómez.

Ara bé, la interpretació dels actors manté un silenci absolut a la sala, ja que és esplèndida. Fa anys, el primer cop que la vaig veure, vaig pensar que era un bon text per a joves espectadors. No és pel text, però el que ha canviat són els joves i no sé si agrairien l'exhaustivitat d'aquesta proposta, que com he dit al principi, forma part dels textos fonamentals d'una època.