Un espai en penombra: un teatre. Temps indeterminat sobre l’escenari. A platea, el present. La platea viu sempre en el present. Ríos i Solano es criden i busquen fins a trobar-se. Dos actors… o alguna cosa així: a mig camí entre captaires i meuques. Dos “comediantes de la legua”. Dos farandulers de per allà l’any 1600. Personatges a la deriva de l’esdevenir de la història, als marges dels circuïts oficials. On són? Qui són tots aquests que els observen des de la foscor? Observen tant sols? O també els jutgen? No hi ha temps per filosofar, són actors i els actors actuen. S’hi posen. Amb un bagul ple de teles, cordes, trastos i instruments musicals com a única maquinària teatral desgranaran amb menys ordre que entusiasme el seu vell ofici: el seu calaix de sastre d’entremesos, lloes, octaves, cançons i actes sacramentals, amb l’esperança de satisfer a aquest públic, d’entretenir-lo. Però per sobre de tot, procuraran per tots els mitjans perdurar, deixar petjada, deixar alguna empremta a la seva ment, no ser oblidats, doncs què serà d’ells mateixos si ningú els recorda? Potser deixaran d’existir?
Ñaque és una història sobre l’amistat, sobre l’absurd del fet d’existir, sobre el teatre i la precarietat inherent a aquells qui el practiquen. Un mosaic dramatúrgic que barreja fragments de peces mal anomenades “menors” del Segle d’Or del teatre espanyol amb una trama al més pur estil Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Estrenada al 1980 al Festival de Teatre de Sitges i amb un llarg recorregut pels escenaris tant d’Espanya com de Llatinoamèrica, Ñaque torna ara de la mà d’una nova generació d’actors i en una versió no vista fins al moment, ajustada pel propi José Sanchis Sinisterra per a l’ocasió. Un homenatge a un autor i a una peça que són ja, per mèrits propis, clàssics contemporanis.
Al 2004, en el 20è aniversari de la Sala Veckett (llavors en una inquiewnt situació perquè els feien fora del seu local de ràcia i no concretaven emplaçament per Barcelona) es va recuperar l'obra original (estranada el 1987) i el mateix Sanchis Sinisterra es preguntava si seria anacrònica per a l'època. Diu el novel·lista Martí Gironell als alumnes que els convida a fer un taller literari que cal plantejar-e tres preguntes abans de res (què es vol explicar? a qui es vol explicar i com es vol narrar?) Sinisterra diu envejar la novel·la perqiè es pot saltar tots els codis. D'acord en que el paper agunta molt millor esl girs que l'escenari . Però sempre ca fer la pregunta conmclloent que ell ja es feia el 2004: Per què recuperar el text? Com interpel·larà?
És cert que els dos personatges de Ñaque són com Vladimir i Estragó de Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Que els dos artistes viuen eternament en un bucle temporal,. són els personatges pirandellians que els interpretin diferents actors. I que, per això, porten segles repetint la seqüència, com una maledicció com en aquella adaptació de la tragèdia grega (Una Iliada, interpretada per Eduard Farelo). En aquest absurd hi hauria camí per connectar amb el segle XXI, dna forma més o menys cafre (Enterrando a Dodot).
Danuela de Vecchi, directora de LAMiniMAL posa en pràctica tel teatre sistèmic (formules aleatòries plantejades per Sanchis Sinisterra per a l'escenari). Són jocs perquè els actors sempre estiguin alerta, com plantejant un repte diari que els manté en una primera vegada contínuament. Amb aquest treball han fet peces delitants com la de la trilogia de la transició (La supervivència de les lluernes, El suïcidi de l'elefant hipotecat, Apocalypse uploaded), i, sobretot la d'Els reis de shakespeare escriuen el discursde Philipe the Sixth. Ñaque... no troba aquell ressò perquè no atrapa (més enllà de fer una simpàtica enumeració de la tipologia d'artites de carretera: "bululú, ñaque, gargarilla, cambaleo, garnacha, bojiganga, farándula y compañía", que va estipular Agustín de Rojas Villandrando a El viaje entretenido (1603). Avui sí que hi ha artistes de populars,que sovintegen les marges dels metros (com abans farien les places) o que distreuen dins dels vagons 8sempre vigilant que l'autoritat no els faci fora i requissi els seus insrtruments). Hi ha camí, doncs, per a què els dos intèreprets de Ñaque, carregats de polls, amb gana de fa setmanes, contents de la seva llibertat malgrat la vida precària els persegeix la inquietud d'estar vivint el dia repetit de la jornada anterior. A l'Àtic del Tantarantana (La línia vermella), fins avui, per cert, si que hi transiten els músics i rapegen. Segur que s'hi veuria en cor El Brujo, que fa dècades que se li escapa el Lazarillo, faci l'obra que faci...
Sense una idea en la que donar-li una volta al text fel 1987 (quan el teatre de l'absurd, va esclatar després d ela II Guerra Mundial) la peça costa ue rodi. Al diàleg metafísic no li ajuda que els intèrprets no mostrin seguretat en la paraul, i sobretot en el gest. Li falta una punta des d¡on poder-la agafar i interessar. I, després que es desnvolupi el teatre sistèmic, l'absurd, el joc del parlar artificiós, les persecucions i les desaparicions entre cametes, cofres o teatrins. Sense una brúixola el Segle d'Or és polsegosa arqueologia, lamentablement.
