Una Ilíada

Teatre

informació obra


Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Traducció:
Neus Bonilla
Intèrprets:
Eduard Farelo
Composició musical:
Juan Pablo Balcázar
Escenografia:
Xesca Salvà
Vestuari:
Xesca Salvà
Il·luminació:
Marc Lleixà
Producció:
Martel Produccions
Sinopsi:

Lisa Peterson i Denis O’Hare van agafar la Ilíada d’Homer per reduir-la a un potent monòleg sobre la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos. El ressò de la lluita entre grecs i troians —com va escriure el crític de The New York Times— que ressona violentament en la nostra vida i en els nostres desigs. Eduard Farelo, dirigit per Juan Carlos Martel, assumeix totes les veus d’aquesta colossal epopeia. Les veus dels déus, dels herois, dels guerrers i dels reis, el fragor de les batalles èpiques i el llunyà rumor de les passions transformades en mites gairebé universals. Tot condensat en la força de la paraula d’un sol actor.

Crítica: Una Ilíada

21/10/2018

Narració èpica arrossegada, amb brillants notes de color interpretatives

per Jordi Bordes

La condemna de Sísif és arrossegar una pedra d’un cim a un altre. Quan sembla que ja la pot deixar reposar aquesta rodola, vall a vall.  (com insinuava el Shell del Projecte Nisu). El patir de Prometeu és que, lligat en una torre, cada nit, les aus rapinyaires li mengen les tripes i, en comptes de morir, al matí següent torna a regenerar les vísceres per sobreviure fins la propera posta de sol. (També en va fer una particular versió Sanchis Sinisterra a Bartolomé encadenado). El dolor del poeta de Troia és haver de repetir la història de la caiguda de la seva ciutat. Per sempre més. Per allà per on transita. L’explica amb la confiança que la humanitat aprengui però que, en realitat, ja sap que l’ambició, la ràbia l’odi són molt més propagadors que l’esperit de comprendre l’altre, d’entendre el seu dolor, de trobar una solució que pacifiqui i construeixi sobre d’una terra cremada per la guerra i l’engany.

Una Ilíada expressa el dolor del poeta de Troia d'haver de repetir la història de la caiguda de la seva ciutat. Per sempre més. Per allà per on transita. L’explica amb la confiança que la humanitat aprengui però que, en realitat, ja sap que l’ambició, la ràbia i l’odi són molt més incendiaris que l’esperit de comprendre l’altre, d’entendre el seu dolor, de trobar una solució que pacifiqui i construeixi sobre d’una terra cremada per la guerra i l’engany.

Eduard Farelo arriba a un espai asèptic i prova d’evitar la narració.Però les paraules se li amunteguen a la boca i ha d’accedir a explicar, un altre cop, la tragèdia. L’acompanya un contrabaix, una segona veu, càlida, que respon al plany del cronista èpic. Farelo es desdobla en personatges, dialoga amb ell mateix compartint personatges enemics, sense la necessitat de cap codi més que el de la mirada. Un gest mínim però que és prou revelador per entendre l’enemistat i l’orgull. Tant en contra la d’Aquil·les amb la d’Hèctor. Però, en realitat, com dues gotes d’aigua. Tots dos herois acaben sucumbint quan, si s’haguessin escoltat i s’haguessin  comprès es podria haver desfet l’ocupació de Troia i les seves cruentes guerres. La posada en escena, ben despullada, revela que la humanitat no apren. Que repeteix la tragèdia. En altres èpoques,. Amb altres armes. En altres latituds. Però les víctimes segueixen sent-hi. Incomprensiblement. Perden la vida per un orgull inútil.