Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va.
L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau.
Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W.
És això. Farelo / Homer, el Poeta, fa una crònica de guerra, de les guerres, de fet. No només de la de Troia. De totes les guerres. Des de la més antiga fins a la més recent. Amb els seus protagonistes: Hèctor, Agammèmnon, Andròmaca, Príam, el colèric Aquil·les imregnat de gelosia... Un bé de personatges i un bé de déus! El recitatiu és intens. I Eduard Farelo resisteix i es converteix en tots ells i en tots els espais de l'antiga Troia, juga amb els espectadors i la història de la «Ilíada» fent una comparació entre l'època de la qual parla i l'actual, trencant el discurs amb tocs d'ara i aquí per desactivar i reactivar la imaginació de l'auditori que només té davant el personatge entre dos panells gegants foscos que reflecteixen la seva imatge i la del contrabaixista que l'acompanya (Juan Pablo Balcázar), sense l'ús de cap projecció d'audiovisual èpic que distorsionaria la intenció escènica, només deixant-ho tot a la força de la paraula i al lament de la fusta i la corda del contrabaix.
Hi ha un moment del discurs en què Eduard Farelo / Homer recita una tirada de noms de guerres dels últims segles. Quina capacitat memorística en temps escènics on ja no existeix l'apuntador! Dins de la narrativa, és el moment més intensament poètic. Recorda i enllaça, pel registre, amb tirallongues de poemes narratius de Gabriel Ferrater o de Vicent Andrés Estellés. I és també quan la particular «Ilíada» que ha explicat entronca més directament amb la crua realitat del món present. ¿La tirada de guerres tindrà mai fi...? ¿De debò, com diu el Poeta al començament de la «Ilíada», l'esperança que cada vegada que explica la història sigui l'última... és complirà? Sembla que Eduard Farelo aconsegueix que els espectadors es quedin també amb aquest desig que traspua por i que es compensa amb l'autoengany de l'esperança. (...)
