La supervivència de les lluernes

Teatre | Nous formats

informació obra


Autoria:
A partir de textos de José Sanchis Sinisterra, i Juan Mayorga
Dramatúrgia:
Daniela de Vecchi
Direcció:
Daniela de Vecchi, (coordina projecte Carla Rovira)
Intèrprets:
Eloi Benet, Anna Berenguer, Cris Codina, Esperança Crespí, Toni Figuera, Xantal Gabarró, Andrea Hernández, Joan Martínez, Xesco Pintó, Carla Rovira, DJ Leumas
Ajudantia de direcció:
Marina Rojo, Julio Pérez
Il·luminació:
Ignasi Bosch
So:
Daniela De Vecchi
Vestuari:
Marianne Benny Perron
Companyia:
LAminimAL Teatre Sistèmic
Escenografia:
Joan Fortuny (espai sistèmic)
Producció:
LAminimAL Teatre Sistèmic, Fira Tàrrega, Festival Grec, Festival Temporada Alta, col·labora Moritz Barcelona
Sinopsi:

Dramatúrgia de Daniela De Vecchi a partir del text breu “Legión” de Juan Mayorga i inspirada en els últims escrits de Pasolini on els espectadors són convidats a fer un recorregut pel nostre passat més recent, el de la transició espanyola. Un exercici que convida a conèixer diferents perspectives d'una mateixa història. Un relat de supervivències que transcorre entre les llums i les ombres. Una trobada que parla de la resistència posant al descobert la nostra llum interior que, encara que petita, sempre prova de trencar amb el totalitarisme de la foscor. LABORATORI DE CREACIÓ FIRATÀRREGA 2014.

Producció inclosa al projecte IT Emergències coordinat per Eduard Molner, sota l’auspici del Grec, Temporada Alta i FiraTàrrega.

Crítica: La supervivència de les lluernes

13/09/2014

Excel·lent exercici d'interpretació i de moviment que topa amb una estructura que l'atenalla

per Jordi Bordes

LAminimAL és una companyia que no s'arruga davant de reptes de gran complexitat. De fet, la seva medul·la rau en un exercici dramatúrgic proposat per Sanchis Sinisterra fa anys (que dóna nom a la pròpia companyia) i que mira d'esquarterar la interpretació entre la paraula i el moviment. La radicalitat de la companyia fa que assumeixi aquest canon amb una rigorositat que exigeix una feina destacada de concentració i intepretació dels actors però que, tot i així, no sempre atrapa l'espectador. Perquè aquesta xarxa interessant d'experimentació desmanega la voluntat dramatúrgica (exposar clarament quin és l'objectiu de l'obra) i refreda les identificacions entre espectador i actor.

L'actual treball versa sobre la transició i juguen amb uns textos de gran profunditat (en una dictadura, que és foscor, els herois són lluernes que es distingeixen clarament. En una pobra democràcia, és tot molt més ambigu: la lluminositat queda tapada per un consumisme o unes ideologies pervertides). Els intèrprets generen moments corals en què construeixen una sonoritat  polifònica envolvent però, lamentablement, que satura l'oïda. Al seu costat, hi ha un joc de moviment molt ben travat, en què s'obliga a canviar la percepció del lloc del públic transformant l'espai. I també es completa amb quadres divertits com les coreografies amb una música vulgar i els quadres d'imatges i tòpics de l'època. Sí que s'esvaeix més el motiu de la peça quan, en la teòrica celebració del Cap d'Any del 1975, tothom desitja la mort del dictador però ja s'intueixen mecanismes perquè lees grans famílies arristocràtiques mantinguin el Poder. Si Passolini, confiava amb què les lluernes sempre serien visibles, la peça acaba amb un exèrcit cec que s'extermina a sí mateix, incapaç de trobar l'enemic: la màxima a la buidor i al domini del Poder més estúpid i arrogant.

La pregunta obligada a tal peça que cal fer-se és: La història  també és cíclica i desconnectada de la raó, com aquest exercici del sistema minimalista repetitiu que disgrega paraula i gest? És realment possible mantenir una acció canviant de personatges (d'agressor a agredit) com qui canvia de pantalla de joc d'ordinador o, en la vida real, queden ben delimitats els papers del Bé i del Mal? L'obra interroga molt més enllà, potser, del que els propis dramaturgs hagin pogut imagiinar. Aquest és el mèrit (i la dificultat) d'aquesta aleatorietat capriciosa..