El suïcidi de l'elefant hipotecat

informació obra



Dramatúrgia:
Daniela De Vecchi
Direcció:
Daniela De Vecchi
Autoria:
José Sanchis Sinisterra
Músics:
Xantal Gabarró (xel·lo) i Joan Martínez (guitarra)
Escenografia:
Joan Fortuny
Il·luminació:
Ignasi Bosch
Ajudant de direcció:
Marina Rojo
Producció:
Carla Rovira i Híbrida
Assesor de moviment:
Abril Hernández
Companyia:
LAminimAL Teatre Sistèmic
Sinopsi:

Una escala: porta d'entrada a un espai íntim.

Una inauguració: regada amb unes quantes copes de vi.

Unes relacions viciades: plenes de gestos i conductes repetitives.

Una realitat compartida: present, vigent, necessària.

LAminimAL Teatre Sistèmic us convida a passar a l’acció i participar en una experiència teatral integradora, pensada per transformar les petites illes d’espais íntims en un gran arxipèlag on conviure en un espai comú. Els textos atemporals de J.S.Sinisterra serveixen com a base per crear l'àgora on debatre l’actualitat, generant a cada nit una nova reflexió respecte el sistema ens envolta. Aquest és un espectacle que neix amb la vocació de dialogar amb l’espectador, establint una relació íntima, propera i acollidora.


Crítica: El suïcidi de l'elefant hipotecat

09/10/2014

Una aleatorietat que, ara sí, entreveu un missatge contundent

per Jordi Bordes

Un moviments d'una parella té un sentit misteriós quan miren una cadira buida de reüll. Quan, més tard, s'hi asseu una altra noia, el missatge recobra un altre sentit. Aquest és un exemple de l'exercici obssessiu de repetició de moviment i de text. Canviar una paraula d'una mateixa cita deriva la intenció del personatge cap a un racó o un altre. El mèrit d'aquesta producció és que els temes, les paraules, els conceptes varien seguint l'actualitat social i política de la premsa. Aquests personatges, gens naturalistes pels seus posats i moviments mecànics, llegeixen La Razón, El mundo i l'ABC. Aviat és dit. Les altres capçaleres queden exposades però no les toquenper a res. De fet, algunes de les seves rèpliques són cites de locutors de la dreta espanyola. El soroll que satura, es va reordenant i convertint-se en un missatge, una doctrina que és convincent per als personatges però que el públic riu amb escepticisme per simple i reduccionista.

La premsa i la distància zero amb l'espectador són dos ítems que funcionen perfectament. Perquè es projecta una mateixa rèplica tot i que, a vegades, disparat per diverses veus. A més, el discurs cada cop és menys possibilista, se saturen també les línes de pensament cap a una ideologia de traç gruixut. El públic és interpel·lat, convidant a què varii la seva posició i assistint a una festa en què, només puntualment, es trenca l'arenga política per defallir per la buidor de les paraules o del personatge, que tem morir quan faci mutis de l'escenari. L'obra té un altre atractiu que li dóna una calidesa innegable: la interpretació en directe de partitures a veu, guitarra i violoncel. a la fredor dels personatges, impacta aquell torrent d'emoció amb una coreografia, potser repetitiva però amb l'escalf de l'abraçada.

Sobta que, si van aconseguir un resultat tant ben tancat en aquesta primera incursió a la seva trilogia "Fer sonar una flor", en el segon capítol (estrenat fa uns mesos al Grec: La supervivencia de las luciérnagas) la saturació del text; la música de disco enllaunada; i el desencís per una democràcia que ni il·lumina ni deixa destacar els homes intrèpids que busquen un canvi social, tingués un resultat desconcertant. En aquesta primera (que ara fa estada a La Seca) la saturació respon a un exercici i també a una intenció dramatúrgica. En la segona, l'exercici es queda amb això només. Quin serà el resultat del darrer treball d'aquest tríptic? Caldrà esperar.

Trivial