Narcissus

Nous formats

informació obra


Companyia:
PlayMID, Efímer
Sinopsi:

Com seria Narcís avui dia? Segurament un addicte a les selfies. Deixem, però, que ens ho expliquin dos creadors que dominen a la perfecció el llenguatge audiovisual. Franc Aleu i Joan Bofill ens parlen de l´obsessió per un mateix i de l´egocentrisme, dels quals les selfies són un bon exemple. Ens conviden a reflexionar sobre la difusió gratuïta i inconscient que fem de la nostra imatge erigint un gran bust de set metres d´alçada al rostre del qual es projectarà, si ho voleu, la vostra pròpia imatge i la de la vostra parella. I la del veí... Veniu, divertiu-vos i reflexioneu una mica amb una obra que té les noves tecnologies com a aliades. 

Franc Aleu, Premi Nacional de Cultura de la Generalitat en la categoría audiovisual i l´artista visual Joan Bofill signen una proposta que ja van presentar en versió reduïda amb gran èxit al festival de tecnologia, cinema i música South By Southwest (SXSW) d´Austin, als EUA.

Crítica: Narcissus

19/09/2015

Una instal·lació interessant que pot ser embrió d'una experiència més rica

per Jordi Bordes

"Narciissus" és una instal·lació que trasllada la moda de les "selfies" a un parc ubrà: una símplercàmera recull el rostre d'un vianant (que es fica un cas voluntàriament) i es projecta en un rostre de grans dimensions. La imatge respon als canvis de rostre del participant: pot riure, fer ganyotes o treure la llengua. És un material que se'n riu del narcissisme actual, alhora que provoca una certa vergonya en veure's retratat a una pantalla que molta gent pot veure. Segurament, caldria que hi hagués un major desenvolupament del programa o bé de l'acció perquè derivi en algun port més enllà el que, avui, és un punt de partida interessant. Però poc més.

Sembla que vulgui criticar còmocament la mania de fer-se fotos a un mateix. Però el que aconsegueix és que els amics retratin el que es projecta en el rostre. És el que hi ha...