Naufragio universal

informació obra



Sinopsi:

Un naufragi és el punt de partida d'aquesta peça de flamenc protagonitzada per un duo de ballarins que interactuen amb l'espai, conquerint-lo i creant-hi nous vincles.


Un naufragi de dos éssers humans desubicats i abocats a relacionar-se, a buscar una sortida, és el punt de partida d'aquesta peça. A través del flamenc, aquest duo interactua amb l'espai on actua per conquerir-lo, construir-lo i crear-hi nous vincles. Un espectacle que revela l'esperit èpic de l'home a través de la seva fragilitat i instint de supervivència, entre la individualitat i la solidaritat, entre les fronteres i la llibertat, entre la immobilitat enfront de la creativitat o el caos enfront de l'harmonia, sempre mantenint el compromís amb l'espai i els vincles que hi sorgeixen.

La unió dels ballarins Marco Vargas i Chloé Brûlé es caracteritza per una visió compartida de la comprensió de la dansa flamenca. Amb l'objectiu d'enriquir-se constantment envoltant-se de col·laboradors, tracten d'explicar i compartir històries, expressant-se amb un llenguatge narratiu a través del moviment i les seves inquietuds.

A Badalona aquest espectacle també es pot veure amb 'Rumbòdrom' de la Cia. José Manuel Álvarez 'Anónimas raíces' de Premoh's Cru.

Crítica: Naufragio universal

19/03/2022

Flamenc d'emergència

per Jordi Bordes

La parella Marco Vargas & Chloé Brûlé naveguen fins a l'infinit. Deambulen sense rumb però sense massa preocupació. Són com uns turistes que van perduts caminant per la rambla de la platja i que els agafa una tempesta. Com l'Emilio Aragón seguint la línia blanca a Ni en vivo ni en directo. El trajecte els porta a una caixa que sura. Com si fos un Titanic s'hi llancen i aconsegueixen estabilitzar un petit espai.

En els personatges no hi ha pànic, ni por, símplement, capacitat de supervivència i necessitat dèxpressar-se i de comunicar-se i relacionar-se entre ells. Quan troben l'oportunitat, per fi, desplegeuen el seu ruixat de zapateado.. Sigui en els plafons, o dins mateix de la caixa. En contrast amb el silneci o amb una música clàssica que els acompanya (Canon de Pachelbel, inclòs).

És una peça que busca connectar amb el públic, que distreu i que té moments de virtuosisme (com per exemple, picar de peus dins d'una caixa de petites dimensions). Al flamenc, s'hi sumen unes línies de moviment vertical de braços que marquen infinits, com qui prova de guiar-se sense brúixola. I es completa amb un quadre final, una abraçada de qui s'ha salvat, sense haver baixat de la caixa.