La Negra és una companyia de teatre jove, amb dos anys de vida. Nautilus és el seu segon projecte i en ell recreen de forma visual i de manera molt simple les aventures de Pierre Aronnax i el Capità Nemo, protagonistes de 20.000 llegües de viatge submarí. Sols necessiten una peixera, les seves mans i tot d’objectes de paper o plàstic.
Primer de tot un consell, un avís per navegants: això de començar una obra presentant la companyia i agraint la seva participació a la Mostra és innecessari i, si de cas, es deixa pel final. Ah! I mai demanis als nens que tinguin la boca tancada durant l’espectacle, encara que ho diguis en to de broma. Els nens són nens i s’han d’expressar en la manera que creguin. De fet, el seu silenci o no sempre és el barem que determina l’èxit de la proposta. En el cas del viatge del Nautilus el silencia era oceànic.
La recreació de l’obra de Verne es sustenta en dos pilars: una experiència visual on en un mitjà com l’aigua i a través d’una càlida il·luminació (obra de Marc Gonzalo) els intèrprets van jugant amb un llibre, amb una tela de plàstic i molts altres objectes; i a nivell de relat, fan una denúncia clara contra la contaminació plàstica dels oceans. I en aquest sentit les aventures d’Annorax i Nemo li van com anell al dit. I mai està de més reivindicar l’obra de Jules Verne davant una audiència infantil.
Cal dir que costa d’entrar en el relat i que hi ha moments en que les escenes subaquàtiques es fan massa llargs. La idea és la de crear varis episodis de la novel·la sot l’aigua, ara utilitzant els dits, la mà sencera o simplement submergint una tela de plàstic i deixant que aquesta vagi fent formes boniques. La recreació de les criatures marines a través d’aquest plàstic funciona gràcies al disseny de llums i a una banda sonora suau. La combinació de tots els elements sota l’aigua gener paisatges bells, sigui amb el passeig dels submarinistes (unes mans amb un tubet des del qual els actors respiren) o per aquestes columnes de bombolletes generades per aspirines efervescents).
Té moments divertits, com el sopar que acaba amb una batalla d’aigua. Però l’aposta de La Negra és per crear un espectacle visual que doni valor a l’aigua com a material d’escena i on la denúncia poc a poc es vagi fent més manifesta. I és al final quan entenem que l’ús dels elements plàstics no és gratuït. Una invasió d’ampolles, anelles, embolcalls i tota mena de plàstics acaba tenyint de brutícia la peixera. I la reflexió final del Capità Nemo abans de ser engolit pel remolí de plàstic: el destí dels oceans depèn de nosaltres.
