Nest

Teatre | Dansa

informació obra


Autoria:
Marie Gyselbrecht
Sinopsi:

El cotxe és un dels símbols més poderosos de la civilització, una marca de llibertat i riquesa, un símbol d'estatus. Tot i que de vegades també es pot convertir en el substitut d'una llar, un espai provisional on fer nit. Què passaria si la nostra privacitat fos obligada a existir en l'espai públic? I si haguéssim de fer niu en un lloc qualsevol? Espavilar-nos sense llar, sense sostre.

Passaré la nit al meu cotxe, no és gran cosa, és com acampar. Una nit es converteix en dues nits, tres nits en una setmana, una setmana en un mes... Sempre intento aparcar al voltant de zones industrials, espais oberts al darrera de grans magatzems... Condueixo de nit, assegurant-me que el lloc estigui tranquil i buit, sense més gent al voltant. Sóc a casa. Això és tot. El vent bufa i la finestra tremola una mica, algú intenta entrar?

(Extracte del documental USA: Homeless Students in California)

 

Nest és un diàleg entre les danses urbanes i la creació contemporània, una peça pensada per a carrers i espais no convencionals dirigida per Marie Gyselbrecht, intèrpret i creadora graduada a l'Acadèmia Experimental de Dansa de Salzburg (SEAD, 2005). Marie Gyselbrecht és membre de la companyia Peeping Tom des del 2008 i ha treballat per a coreògrafs com Alain Platel. Com a creadora ha estrenat Waiting Room- A life in transit, una instal·lació que es va presentar a la Brussels Gallery Weekend i diversos centres culturals internacionals. Durant el 2018 va dirigir Taverne, una peça de dansa i teatre per a HOTEL Col·lectiu Escènic que s'ha pogut veure a Bèlgica i la Sala Hiroshima de Barcelona.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Nest

12/09/2022

El magnetisme pertorbador de Peeping Tom en un racó 'poligonero'

per Imma Fernández

El pertorbador i fascinant llenguatge plàstic de la companyia de dansa teatre Peeping Tom sobrevola 'Nest', creació de Marie Gyselbrecht, membre des del 2008 del prestigiós col·lectiu belga que ha signat títols com les excel·lents '32 rue de Vanderbranden', 'À louer' o la trilogia 'Vader', 'Moeder' i 'Kind'. La peça, interpretada per Luis García, Antonio León i Mabel Olea, i concebuda per a l'espai públic, transcorre en un allunyat racó 'poligonero', on veiem una parella en plena disbauxa sexual dins d'un cotxe al ritme del 'Saoko' de Rosalía. L'aparició d'un vigilant dispara l'acció i se succeeixen moments de violència impactant, algun toc d'humor i surrealisme, amb els personatges apareixent i desapareixent del auto; ballant sobre ell i fins i tot ‘follant-lo’ a l'estil del ‘Crash’ de David Cronenberg.  

Al públic no avesat a l'univers Peeping Tom us sorprendrà una peça que apel·la a les emocions sense seguir una lògica narrativa. Cal deixar-se conduir per l'absorbent imaginari -un collage d'escenes, algunes d'impacte- que segresta la nostra atenció. Com és habitual a la companyia belga, declarada fan de David Lynch, l'atmosfera cinematogràfica juga un paper destacat -a Gyselbrecht li interessa molt l'art visual i la fotografia-, amb un excel·lent treball d'il·luminació que intensifica l'inquietant i pertorbador relat, programat molt encertadament al capvespre.  

El moviment -els cossos recargolats típics de Peeping Tom-, la música i diversos recursos visuals i sonors potencien un dramatisme que ens parla de l'últim refugi d'una parella de 'homeless’. Una breu conversa telefònica de la noia amb la seva mare dóna pistes de la situació: el cotxe és la seva única llar, el seu niu ('nest' en anglès). Una llar molt vulnerable, fràgil i exposada a tota mena de perills. Una breu, intensa i fosca història d'efectes magnètics.