És el primer que es
veu: un paisatge dolorós protagonitzat per dos cavalls morts (inevitablement ens remeten a Guernica) i per unes
persones arreplegades davant els cadàvers d’aquests animals que seran manipulats
i apareixeran amb els ulls tapats com si no volguessin veure les atrocitats que
els homes són capaços de generar. El silenci tan sols és trencat pel so d’uns
esquellots que dóna densitat a la imatge. De fons hi ha una gran tela trencada,
esquinçada, plena de forats, de buits negres que denuncien que per allà han
transcorregut històries atroces.
Els cants que propulsen
la dona i els vuit homes transmuten cap a una baralla inhumana, en la que els
vestits queden estripats i els cossos malmesos i adolorits. De fons s’escolta
el famós adagietto de la Cinquena
Simfonia de Mahler, la música del qual ha estat la pauta i la inspiració d’Alain
Platel per crear una obra que delata els temps convulsos i agitats que va
propiciar la Primera Guerra Mundial.
El muntatge recull
diversos fragments de simfonies del compositor austríac, músiques que, en determinats
moments, són manipulades amb gran destresa per Steven Prengels per tal de donar
intensitat al paisatge sonor i visual. Una intensitat que ens arriba no tan sols
per una potent i magnètica plasticitat, sinó que, especialment, per la impressionant interpretació que executen els ballarins,
creadors del moviment que generen i que fixen sota les hàbils directrius de
Platel.
La diversitat i l’oposició
estan presents a l’obra: hi ha moments en què el moviment i melodia van cap a
una sola direcció, mentre que en altres, es desenvolupen a ritmes totalment
oposats. Aquest fet aporta una riquesa immesurable
i fa créixer un muntatge que si bé en determinats moments decau lleugerament,
és capaç d’enlairar-se a nivells sublims, malgrat la barbàrie i violència del
contingut.
La individualitat hi
té un lloc en aquest món desolador, però és el grup l’element que pren més
força; una col·lectivitat tan capaç d’executar estratègies esgarrifoses davant
un individuo, com de generar moments distesos i esperançadors.
La fusió de la música
de Mahler amb ritmes congolesos resulta un gran encert i propicia un dels millors fragments, com també
puja el termòmetre quan els intèrprets executen un mateix moviment. Gestos i ritmes
que donen solidesa a un muntatge tan magnètic
com incòmode, tan hipnòtic com punyent.
