Nixie (deep inside)

Dansa

informació obra


Autoria:
, Jesús Benzal
Coreografia:
Eulàlia Bergadà
Interpretació musical:
Ferran Echegaray, Carlos Gallardo, Marc Naya
Composició musical:
Marc Naya
Text:
Ferran Echegaray
Vestuari:
Claire o’Keefe
Il·luminació:
Carles Rigual
Vídeo:
Carles Rigual
Companyia:
Tangen/Benzal
Sinopsi:

Nixie (deep inside) és un solo de dansa contemporània on la protagonista, Nixie, representació de la feminitat, interactua amb personatges creats a partir de llum i so, presències amb les que ens submergim a les profunditats de l’oceà a la recerca de la partícula més essencial i intangible de la seva identitat, el jo i allò que la conforma. Ens enfrontem a la nostàlgia de l’oblit transformant ombres passades en noves formes on encara persisteix la seva essència.

A través de la dansa, la imatge i el so es vol transportar l’espectador a un viatge enèrgic; una explosió de llum des de les obscuritats clandestines de la festa.

Eulàlia Bergadà, finalista a la categoria de solo dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Nixie (deep inside)

05/02/2018

Sirena de discoteca

per Clàudia Brufau

Histrònica, mítica i divina, Eulàlia Bergadà apareix sota la llum freda i aplaudiments enllaunats. Des de l’inici Nixie (Deep inside), et submergeix en un oceà de llums de discoteca. Com a Gold Dust Rush (2016), la peça amb la qual va guanyar el Premi de Dansa de l’Institut del Teatre, Eulàlia Bergadà a Nixie explora un univers escènic habitat d’ecos mitològics i simbolisme fantàstic amb una posada en escena impecable, enlluernadora. En un escenari amarat de llums blaves, magníficament dissenyades per Carles Rigual, Bergadà s’erigeix una sirena-diva del pop que tant podries veure sobre un escenari en carn i ossos o imaginar/al·lucinar entre el les llums i el fum d’una discoteca. El títol de la peça fa referència a les sirenes de riu de la mitologia germànica i escandinava.

Nixie es construeix com una fantasia de ser el centre d’atenció. De fet, l’espectacle comença amb uns aplaudiments enllaunats. D’aquesta exposició al públic a “lo estrella de rock”, amb flaires de posades en escena de David Bowie, la Bergadà es perd en l’oceà hipnòtic de llums i fum. L’efecte atmosfèric que creat amb el disseny i la música composta de Marc Nava sovint eclipsa la sirena-diva i la seva coreografia. Perquè sí bé, els espectadors ens submergim en l’efecte “deep inside” no ho fem tant a través dels moviments o el carisma del personatge de Nixie. La dansa queda suspesa, potser, entre el ritual i l’academicisme sense acabar de tenir prou grapa. És a dir, és més seductora l’atmosfera que envolta la sirena (performer), que ella mateixa. Ara bé, cal treure’s el barret perquè a Nixie l’Eulàlia Bergadà ha dirigit i creat una peça que et fa volar, o molt més aviat nedar en la profunditat d’un bombolla. Una bombolla confeccionada amb gran elegància en la que bracejar-hi és una delícia.

Si tornen a programar Nixie, aneu-hi i nedeu!