No hay tierra más allá

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

No hay tierra más allà és una instal·lació escènica feta de diorames pensats per al segle XXI. A mig camí entre el videojoc i la pujada a escena, Urati Laboratori ha dissenyat una experiència immersiva per fer-nos reflexionar sobre la migració. Durant tots els dies del festival, qui vulgui pot aventurar-se a la Sala Muncunill de Terrassa per interactuar-hi.

Què és un diorama? Una experiència visual que precedeix la del videojoc, una manera de donar fe d’allò real d’una manera viva. Però també un artefacte emergit d’una lògica profundament colonial. Els primers diorames arrancaven testimonis de llocs “exòtics” (trossos de terra, animals dissecats) i els supeditaven a un muntatge pensat per al gaudi d’un sol espectador —superior, totpoderós, occidental.

El TNT ha apostat fort per la jove comunitat de creadorxs Urati mitjançant una residència artística i facilitant l’acompanyament de dramaturgs com Txalo Toloza i Stefan Kaegi (Rimini Protokoll). En aquest exercici de recontextualització, cada diorama té la seva dramatúrgia, la seva il·luminació escènica, la seva partitura d’olors i el seu mando de la Play. Però a través de testimonis sonors de persones migrades i professionals d’aquest àmbit de la ciutat de Terrassa i d’arreu, les imatges es converteixen en punts de fricció entre el món virtual i el món material.

¡Plus Ultra! (¡No hay tierra más allá!). L’antic lema del regne d’Espanya, igual que el diorama, té regust de promesa i de mentalitat colonial. Un marc de pensament que, lluny de desaparèixer, se segueix trobant a la base de grans tragèdies contemporànies com la del Mediterrani. Amb els seus dispositius, Urati ens recorden que fa temps que la humanitat s’ha llançat a explorar els mars de la virtualitat, però també que les noves generacions ja no hi naveguen empeses per un esperit de conquesta. Més aviat, les mou una esquerpa sensació de por, de trobar-se a les portes del final de la història.

Els diorames com a ponts simbòlics entre dos mars i dues maneres d’ofegar-se.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: No hay tierra más allá

06/10/2021

Desubicar-se també en el temps

per Jordi Bordes

Un corn marí rep el visitant i, en comptes, d'oferir-li el seu habitual regust a onades de mar, s'explica amb claredat. És un element que aprofiten les bèsties marines per amagar-se i que, també s'ha convertit en un element cobejat per la humanitat com a raresa preciosa a exposar. Si el corn marí ha vist com les corrents marines, els seus animals o la mà depredadora de l'home l'ha desplaçat, la instal·lació No hay tierra más allá preten fer una mirada tant profunda com es vulgui sobre l'efecte de l'emigració al llarg de la història. I la Natura, que engoleix la runa abandonada (l'efecte a Teatro Amazonas és implacable) o que es escapçada per a un nou camí del trencaglaç, hi apareix tangencialment en l'univers del visitant.

El grup Urati evoca a través dels diorames que es van entrecreuant. L'efecte de la sala és canviant perquè és continu el trànsit dels visitants que va indagant. Hi ha hores i hores de gravacions que s'amaguen en els llocs més inspositats. Cada estació o diorama permet contemplar un vídeo que es pot modificar amb la intervenció dels usuaris (a través d'un comandament que s'ha reciclat de joc tecnològic a nau que busca informació) i completada per testimonis que han gravat en elements insospitats com una sabatilla, un telèfon o un osset de criatura.

L'emigració no és un fet puntual de la contemporaneïtat. Com explicaven els Sr Serrano a Birdie és un fet natural de l'evolució humana, des de les primeres generacions d'homínids. Ara, és cert, la situació comporta molts més riscos i sovint una degradació dels que proven d'entrar a societats que en recel·len. La instal·lació, que busca trencar la frontera de les arts escèniques i integrar-se també en circuïts de museus i centres cívics, no pretén donar respostes; nomes multiplica les veus, fa complexe el debat i convida a què l'espectador es desubiqui i en surti amb alguna idea que complementi la seva opinió. Urati fa una mirada humanista a un dels drames de la contemporaneïtat, que massa pocs cops troba l'empatia necessària per a integrar-se en un nou hàbitat. Cal aprendre a escoltar.