Document,
dansa, teatre, performance, teatre gestual, crònica, denúncia. No hi ha bosc a Sarajevo ho és tot. Begoña Moral ha tingut la capacitat
d’atrapar-ho tot en
un muntatge brutal que no escatima en dolor, en coratge, en mort. Ni en realisme.
Una obra completa que ens descriu l’horror de la guerra amb cruesa a través de
diferents històries, sempre barrejades, tal vegada repetitives, contundents, i
ho fa des de la vessant purament humana, lluny (mooolt lluny, com
veurem) de la política i molt a prop de les persones.
La tria dels nou personatges (gairebé tots en escena durant tota l’obra) és una
declaració d’intencions: tots, des del franctirador serbi fins al corresponsal de guerra,
són víctimes de la barbàrie. La història de cadascú, explícita o implícitament,
marca el ritme d’una funció terriblement angoixant. La intensitat
interpretativa, la repetició de moviments (degollar, degollar, degollar...), la
coreografia gestual,
els moviments continus arrodoneixen una obra que no deixa de bategar en cap
moment.
Cada actor ha
creat el propi univers gestual dins d’un engranatge a la vista durant l’hora i
mitja llarga que dura la representació. I el marc general és un retrat íntim de la
guerra. El franctirador admet que “matar en aquest estat de setge no és tan
greu” com es pensava; els habitants de Sarajevo acaben per dominar el terror
mentre la representant de l’ONU es passeja amb un somrís inquietant en mig de l’horror. Però, de què
serveixen soldats fortament armats si no els deixen disparar? Un Nick Cave
cantarà la misèria de la guerra mentre uns particulars Romeu i Julieta
assumeixen que el seu amor (o va ser una –o cinc- violacions?) és impossible. I
el nen és mort, i la
guerra és “professionalment rendible”,
i la dona de l’ONU participa en la degollació repetida fins a l’extenuació, i si l’home bosnià hagués
matat el franctirador?, i el poble pateix, i cal acabar amb les rates com el
flautista de Hamelin, i... I el món
mirava cap a la Barcelona olímpica i aquí comptàvem les medalles dels nostres
herois, el triomf de l’esperit olímpic, de la igualtat, de la justícia, de
l’amor. Petètic.
L’altre gran
encert de la companyia Paradiso 99 és la tria de recursos narratius. Des del terra vermell (i els peus de tots els protagonistes igualment ensangonats) fins a les entrevistes projectades sobre el fons de l’escenari, passant
per les cançons o per la narració “externa”, escena per escena, tot és part d’un collage macabre, una crítica ferotge,
carregada de raons, irrebatible, que hauria de fer morir de vergonya les altes esferes que van tenir tanta
responsabilitat en el conflicte sense moure’s de casa.
