No hi ha bosc a Sarajevo

informació obra



Ajudant de direcció:
Meritxell Rodríguez
Traducció:
Roger Batalla
Intèrprets:
Albert Bassas, Roger Batalla, Xavier Grivé, Andrea Martínez, Guillem Motos, Pol Para, Núria Rocamora, Carol Rovira, Laura Tamayo
Il·luminació:
Aina Vergés
Vestuari:
Marc Udina
Vídeo:
Marc Salicrú, Raquel Ibort
Escenografia:
Aina Vergés
So:
Manuel Pajuelo
Assesor de moviment:
Igone López
Autoria:
Laia Alsina Ferrer
Direcció:
Laia Alsina Ferrer
Sinopsi:

1992. Guerra de Bòsnia, ciutat assetjada de Sarajevo. Un franctirador serbi busca retrobar-se amb una dona bosniana a qui va estimar abans de l´inici de la guerra. Cap dels dos amants pot ser el mateix ara que la mort els envolta. Tots dos són alhora víctimes i botxins. Amb ells, una parella sèrbia, un soldat de l´ONU i un corresponsal de premsa es converteixen en testimonis i protagonistes del terror. Allà plou cendra constantment, i aquí, a Barcelona, assistim a les olimpíades, impassibles al seu patiment.

Crítica: No hi ha bosc a Sarajevo

07/07/2016

Hauria de fer morir de vergonya les altes esferes internacionals

per Toni Polo

Document, dansa, teatre, performance, teatre gestual, crònica, denúncia. No hi ha bosc a Sarajevo ho és tot. Begoña Moral ha tingut la capacitat d’atrapar-ho tot en un muntatge brutal que no escatima en dolor, en coratge, en mort. Ni en realisme. Una obra completa que ens descriu l’horror de la guerra amb cruesa a través de diferents històries, sempre barrejades, tal vegada repetitives, contundents, i ho fa des de la vessant purament humana, lluny (mooolt lluny, com veurem) de la política i molt a prop de les persones.

La tria dels nou personatges (gairebé tots en escena durant tota l’obra) és una declaració d’intencions: tots, des del franctirador serbi fins al corresponsal de guerra, són víctimes de la barbàrie. La història de cadascú, explícita o implícitament, marca el ritme d’una funció terriblement angoixant. La intensitat interpretativa, la repetició de moviments (degollar, degollar, degollar...), la coreografia gestual, els moviments continus arrodoneixen una obra que no deixa de bategar en cap moment.

Cada actor ha creat el propi univers gestual dins d’un engranatge a la vista durant l’hora i mitja llarga que dura la representació. I el marc general és un retrat íntim de la guerra. El franctirador admet que “matar en aquest estat de setge no és tan greu” com es pensava; els habitants de Sarajevo acaben per dominar el terror mentre la representant de l’ONU es passeja amb un somrís inquietant en mig de l’horror. Però, de què serveixen soldats fortament armats si no els deixen disparar? Un Nick Cave cantarà la misèria de la guerra mentre uns particulars Romeu i Julieta assumeixen que el seu amor (o va ser una –o cinc- violacions?) és impossible. I el nen és mort, i la guerra és “professionalment rendible”, i la dona de l’ONU participa en la degollació repetida fins a l’extenuació, i si l’home bosnià hagués matat el franctirador?, i el poble pateix, i cal acabar amb les rates com el flautista de Hamelin, i... I el món mirava cap a la Barcelona olímpica i aquí comptàvem les medalles dels nostres herois, el triomf de l’esperit olímpic, de la igualtat, de la justícia, de l’amor. Petètic.

L’altre gran encert de la companyia Paradiso 99 és la tria de recursos narratius. Des del terra vermell (i els peus de tots els protagonistes igualment ensangonats) fins a les entrevistes projectades sobre el fons de l’escenari, passant per les cançons o per la narració “externa”, escena per escena, tot és part d’un collage macabre, una crítica ferotge, carregada de raons, irrebatible, que hauria de fer morir de vergonya les altes esferes que van tenir tanta responsabilitat en el conflicte sense moure’s de casa.

Trivial