Encara que el títol d'aquest article sembli sortit d'un capítol de l'admirable programa de TV3 Quan arribin els marcians —una alternativa possible seria “Puntaires en òrbita”—, del que volem parlar és de l'espectacle interdisciplinari No puc arrencar-me el cap, dirigit per Alba Pujol al capdavant d'un equip de luxe i presentat dins del cicle Escenes —enguany dedicat a Dones i creació— de L'Auditori de Barcelona en coproducció amb el Festival Grec.
L'actriu i performer Alba Pujol, bregada en l'ajudantia de direcció als espectacles d'Àlex Rigola, orquestra aquí una bressola còsmica, un recés temporal que busca contradir o desafiar la maquinària productiva del nostre temps. La proposta parteix del concepte de la cançó de bressol, ritual d'acompanyament i vetlla del son infantil, i recrea una atmosfera confiable que permeti deixar-se anar i descansar de l'exterioritat sorollosa, l'extenuació permanent i el reclam d'una eficiència sense treva.
Tot i que per a la seva gestació ha estat rellevant el procés d'investigació sobre polítiques del son, l'espectacle no presenta cap mena de vocació ni d'aparença documental, si exceptuem el breu text projectat a manera de pròleg que ens parla de la primera “vaga espacial” —a bord de la missió Skylab 4, el desembre de 1973—. Més enllà d'aquesta anècdota, No puc arrencar-me el cap se sosté per la presència i l'acció col·lectiva de vint-i-dues puntaires dels barris de Sant Andreu i Poblenou, ordidores d'un trànsit plaent cap al descans que el sistema ens nega o vol controlar amb la seva lògica medicalitzada. A partir de l'entrexocar dels boixets i les capes de sonoritat experimental que el pianista i compositor Xavi Lloses hi va afegint, es va construint una excepcional bressola que abrigalla i predisposa per al viatge cap a l'inconscient.
El moviment és cabdal en aquesta peça, que compta amb la dramatúrgia de Ferran Dordal. La ballarina i coreògrafa Ariadna Montfort treu a passejar dos carillons o campanes de vent, atrapa-somnis sonors que algunes tradicions consideren portadors de protecció i bons auguris. Som a la primera fase, aquella en què es transposa el llindar de la vigília vers un son lleuger que cal aposentar, i per això l'oficiant es mou sigil·losament, amb gest mínim i curós, i fa sensible la duració d'aquest guiatge. Després, dalt d'un podi de direcció d'orquestra —som a una sala de l'Auditori—, fa un senyal d'obertura i entren les vint-i-dues puntaires amb els seus coixins embolicats com farcellets. Cadascuna d'elles disposa d'un faristol il·luminat i s'instal·la davant un cavallet amb un petit micròfon incorporat que amplificarà el so dels boixets. Treballen amb diligència, ben concentrades, maniobrant vers una fase més profunda del son en què baixarà la intensitat de les llums de sala. El cicle de consolidació de la dormida el transita Monfort a l'entorn de les randaires, imitant i amplificant els seus gestos amb estris invisibles, en una dansa puntaire de gest hipnòtic que s'obre també a una dimensió de recolliment i meditació.
Després d'una breu pausa —concepte clau en aquest muntatge— les puntaires tornen a la labor i la nau segueix enlairant-se en una segona part musicalment més distorsionada i samplejada; el cant de la soprano Maria Dolors Aldea ve a sumar-s'hi i a redimensionar aquest palau del repòs ja en la fase dels somnis. Cal destacar el fantàstic disseny de llums de Marc Salicrú, responsable també de l'espai escènic: el viatge lumínic ens porta des d'una platea inicialment il·luminada fins als reflexos d'una bola de miralls que gira com un immens i màgic mòbil infantil; destaquen també la creixent intensitat de les llumetes que il·luminen cada labor, cada puntaire, i el contrallum ataronjat.
Davant la certesa que “la feina és frenètica, imparable, esclavitzant”, i que l'insomni mortifica fins al punt que de vegades volem arrencar-nos el cap, aquest espectacle, ficció col·lectivament induïda de recer o de retir, amb els seus patrons sonors i lumínics establerts en fases o cicles, ens ofereix un descans. A bord de la nau pilotada per unes tenaces puntaires i un equip artístic que performa la tasca de la cura invisible, podem viatjar a regions més serenes o misterioses i dedicar-nos a gaudir de les vistes.
Article publicat a Núvol el 20 de juliol de 2021
