No puc arrencar-me el cap

informació obra



Sinopsi:

Qui o què ens priva del descans? Qui vetlla pel nostre repòs quotidià? Quins rituals ens ajuden en el viatge de la vigília al son? Un adult bressolant un infant, preparant-lo, a través de la música, de la paraula i del moviment, per al viatge a l’inconscient; és un acte d’amor brutal. Però, què passa quan som adults? On queda aquesta abraçada, aquest consol, aquest deixar-se caure en braços d’una altra persona per despertar dins de nosaltres mateixos?

El descans compartit com a acte revolucionari, com a ritual transformador, com a acte de resistència contra aquest món accelerat, extenuant, superproductiu, sobreexplotador i destructivament neoliberal, que l’entén com un luxe i el transforma en un negoci. No puc arrencar-me el cap és una celebració del repòs que ens és negat i una festa (sobretot, una festa) de les cures i dels afectes que ens donem unes persones a les altres per permetre’ns aquest descans.

Perquè sense les estructures que ens permetin deixar-nos anar sense témer cap amenaça, que ens permetin gaudir del repòs sense sentir-nos culpables, que ens deixin respirar les pauses necessàries, aquest descans no serà possible.

Hi ha molts rituals i concepcions filosòfiques en diverses cultures al voltant del concepte de descans, com el wu wei taoista (l’art de la no acció), el fika suec (l’art de la pausa), el niksen holandès (l’art de gaudir del temps lliure, de la inactivitat conscient com a resposta a la sobreocupació i l’acceleració del món modern) o, per què no, la nostra migdiada. Sabem que el descans pot adoptar moltes formes. A No puc arrencar-me el cap ens hem proposat de crear-ne una de pròpia.

El gènere de la cançó de bressol és un dels nostres punts de partida, un disparador del qual el que més ens interessa és el concepte. Reinterpretem la cançó de bressol i celebrem el descans des d’una estètica sonora absolutament actual i experimental, alhora que juguem escènicament amb referents i imatges propis.

Guia l’espectacle l’actriu de cinema, teatre i televisió Alba Pujol, que ha treballat sovint amb el director Àlex Rigola, amb qui ha fet també d’ajudant de direcció. El seu còmplice musical és Xavi Lloses, pianista, compositor i productor lliurat sense condicions a l’exploració de qualsevol fenomen sonor i que sempre va a la recerca de les fronteres d’allò que entenem com a música. D’aquí que ell mateix es consideri un “antipianista” o, fins i tot, un “terrorista sonor”.

L’espectacle forma part del cicle Escenes de L’Auditori, que busca oferir suport a la nova creació, especialment a la que hibrida disciplines diverses i que, en l’edició d’enguany, se centra en el tema “Dones i Creació” i proposa espectacles protagonitzats i dirigits per artistes com Alba Pujol, l’artista audiovisual Tanit Plana o la pianista, cantant i compositora Marina Herlop.

Encara no hi ha crítiques publicades