Sofía Asencio ens rep escarxofada en un seient d'autocar ‒a joc amb l'estampat del vestuari‒ i se'ns adreça amb còmica displicència. Ella serà la “conductora” del xou i, micròfon en mà, anirà indicant, imperativa i desafiant, les parades previstes, fent-nos passar les pàgines d'un fullet que és tota una declaració d'intencions. La revista conté imatges de telons teatrals, figures de dansa, gerros, flors, dibuixos d'essers híbrids i acèfals... María Casares ‒potser en virtut d'un joc de paraules amb els “antimacasares” del principi?‒ sembla ser la santa patrocinadora de l'espectacle, a qui s'encomana al final la performer: el llibret es tanca amb la frase “Mi corazón está lleno de ti”, que Albert Camus li va dedicar a l'actriu en una de les seves cartes.
Asencio, que promet salves de canons, ens provoca fent-se l'adormida en escena; executa una ‒existencialment‒ inestable coreografia; mostra formularis de la tresoreria de l'Estat emplenats amb lletres de cançons; parla de medicina xinesa, del teatre com una llar d'infants i de la banalitat dels moments-escombraries que omplen la nostra vida, “inútiles pero vividos a conciencia”. També realitza encreuaments conceptuals i jocs per associació d'homofonia entre noms d'artistes contemporanis i referents actuals del turisme o del consumisme: Isidoro Valcárcel Medina (de Córdoba); Xavier Le Roy (Merlin). El “burbujeo” de la modernitat, imaginem.
L'espectacle, que es presenta com una exploració-desplaçament dels gèneres i arquetips de l'humor, té alguna cosa de salt al buit, en la mesura que flirteja amb la idea del bluf, la inanitat i el parasitisme artístic ‒per si no quedava clar, ho il·lustren amb una sangonera‒. La performer expressa el tedi absolut per la manera com ens relacionem, amb tòpics i paraules buides, i especula sobre la trista paleta de colors i la inconsistència gasosa de la mediocritat, en el que sembla ser el nucli de l'espectacle.
La proposta presenta punts de connexió ‒la manera d'estrafer l'acudit i l'estètica tronada‒ amb Diversión Obligatoria de Júlia Barbany Arimany, que es va estrenar al TNT i que es podrà veure ben aviat a l'Antic Teatre. D'altra banda, el teló casolà que apareix al final ens recorda Grandissima Illusione de Cris Blanco i la seva destrucció de la il·lusió escènica. I és que a Sofía Asencio li agrada tenir-nos així ‒a la seva mercè‒: “un poco de vergüenza, un poco de sopor”. La contraportada de la revista en quadricromia és un mur escrostonat.
