Noche cañón

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

A Noche Cañón, la Sofía Asencio i en Tomàs Aragay passen per la malla poètica de la Societat doctor Alonso els mecanismes de l’humor. 

Fascinada pel record del temps en què trepitjava escenaris amb espectacles de varietés, i per l’experiència del disfrute en directe dels gèneres ‘populars’, la Sofía es va proposar investigar els seus protocols, particularment en relació a la paraula dita, al treball de text en un monòleg còmic. 

La praxis poètica de la Sofía i en Tomàs, criada amb calma durant vint-i-dos anys, funciona com un sistema de codi obert: un tema (un gènere escènic, en aquest cas), és encriptat i presentat a l’audiència en un espai on regna la incertesa – i on l’espectadora ha d’entrar amb cos i ment alhora per entendre què s’hi cou. És a dir: no serien els Doctor Alonso si no ens convidessin a reflexionar sobre allò que passa a la vegada que s’esdevé. 

D’entrada, Noche Cañón amaga així una contradicció original i molt suggeridora. El monòleg còmic gira al voltant del tempo i de la creació de moments on el riure ens impacta, moments que només funcionen si flueixen per obra i gràcia del directe. Pretendre mantenir aquesta qualitat efímera mentre a la vegada ens fem metapreguntes sobre el format sembla la primera broma del projecte. 

Sobre el fil d’aquesta tensió, la Sofía i en Tomàs comparteixen durant el TNT els fruits d’una investigació on defensen la potència que s’amaga en la superficialitat de l’humor. S’han instal·lat en l’exploració formal del somriure provocat per la retranca i la ironia fina, i s’han deixat contaminar pels memes de les generacions digitals de la mà de nous col·laboradors (l’arquitecte Jorge Nieto i la il·lustradora Beatriz Lobo).

L’humor és l’eina predilecte de qui navega els intersticis del fanatisme – i de qui els defensa com un dels pocs espais on val la pena existir. Aquí també hi regna la incertesa. En paraules de Gómez de la Serna, l’humor desacomoda interiors i desmunta veritats absolutes. I celebra la inutilitat i la relativitat del tot. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Noche cañón

02/12/2022

El bombolleig de la modernitat

per Ana Prieto Nadal

Sofía Asencio ens rep escarxofada en un seient d'autocar ‒a joc amb l'estampat del vestuari‒ i se'ns adreça amb còmica displicència. Ella serà la “conductora” del xou i, micròfon en mà, anirà indicant, imperativa i desafiant, les parades previstes, fent-nos passar les pàgines d'un fullet que és tota una declaració d'intencions. La revista conté imatges de telons teatrals, figures de dansa, gerros, flors, dibuixos d'essers híbrids i acèfals... María Casares ‒potser en virtut d'un joc de paraules amb els “antimacasares” del principi?‒ sembla ser la santa patrocinadora de l'espectacle, a qui s'encomana al final la performer: el llibret es tanca amb la frase “Mi corazón está lleno de ti”, que Albert Camus li va dedicar a l'actriu en una de les seves cartes.

Asencio, que promet salves de canons, ens provoca fent-se l'adormida en escena; executa una ‒existencialment‒ inestable coreografia; mostra formularis de la tresoreria de l'Estat emplenats amb lletres de cançons; parla de medicina xinesa, del teatre com una llar d'infants i de la banalitat dels moments-escombraries que omplen la nostra vida, “inútiles pero vividos a conciencia”. També realitza encreuaments conceptuals i jocs per associació d'homofonia entre noms d'artistes contemporanis i referents actuals del turisme o del consumisme: Isidoro Valcárcel Medina (de Córdoba); Xavier Le Roy (Merlin). El “burbujeo” de la modernitat, imaginem.

L'espectacle, que es presenta com una exploració-desplaçament dels gèneres i arquetips de l'humor, té alguna cosa de salt al buit, en la mesura que flirteja amb la idea del bluf, la inanitat i el parasitisme artístic ‒per si no quedava clar, ho il·lustren amb una sangonera‒. La performer expressa el tedi absolut per la manera com ens relacionem, amb tòpics i paraules buides, i especula sobre la trista paleta de colors i la inconsistència gasosa de la mediocritat, en el que sembla ser el nucli de l'espectacle.  

La proposta presenta punts de connexió ‒la manera d'estrafer l'acudit i l'estètica tronada‒ amb Diversión Obligatoria de Júlia Barbany Arimany, que es va estrenar al TNT i que es podrà veure ben aviat a l'Antic Teatre. D'altra banda, el teló casolà que apareix al final ens recorda Grandissima Illusione de Cris Blanco i la seva destrucció de la il·lusió escènica. I és que a Sofía Asencio li agrada tenir-nos així ‒a la seva mercè‒: “un poco de vergüenza, un poco de sopor”. La contraportada de la revista en quadricromia és un mur escrostonat.