Non solum

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Sergi López
Composició musical:
Bernardo Sandoval
Il·luminació:
Lyonel Spycher
Producció:
Setze fetge associats, s.l., Ring de Teatro, Temporada Alta
So:
Igor Pinto
Caracterització:
Eva Fernández
Sinopsi:

Un home es multiplica per respondre una pregunta: Què està passant aquí? Mentre un riu del no-res, l’altre canta una cançó i un altre ens explica la seva primera trobada amb un extraterrestre. La resta s’enfada en descobrir que tots són un mateix.

Non solum és un dels monòlegs més aclamats del teatre català. Un autèntic tour de force concebut des de la improvisació on Sergi López demostra, un cop més, que és un dels millors actors de la seva generació.

Una comèdia delirant i existencial que fa més de deu anys que gira i triomfa arreu del món, també a Temporada Alta, on es va estrenar el 2005.

Crítica: Non solum

31/03/2017

Quina gentada!

per Toni Polo

Fa uns 12 anys que Sergi Lòpez corre per teatres d’arreu, tot soli, alhora, envoltat d’un bon grapat de personatges idèntics. Encara que a un li agradi l’allioli i que un altre asseguri que és negre, tots són iguals. Encara que només hi sigui ell, en escena, quan recordem l’obra veiem l’escenari farcit de gent. Tots iguals. I, de vegades, sembla que no s’hi cap, allà dalt. Una gentada!

Sergi López, dirigit pel seu paisà Jorge Picó, va crear una obra de teatre (res de monòleg) satírica, divertida, corrosiva on ell, una petita tarima i els llums, res més (ni música, ni so, ni decorat, ni cap mena d’attrezzo) activen tota una aventura existencialista en la qual es planteja les mil i una preguntes sobre qui som, on estem, com som, quants som? Hi regna el caos, el surrealisme, la crítica i el bon humor. A mig camí entre la Manifestació d’Albert Pla i qualsevol cançó punyent i costumista de Javier Krahe, Sergi López ens fa riure de valent i ens fa sentir identificats amb el personatge (amb qualsevol dels personatges idèntics, esclar).

La feinada és impressionant. Més d’una hora i mitja en escena defensant amb naturalitat un text brillant (li va valer un Max) que s’allunya de l’encadenament d’esquetxos o de la successió d’acudits. Estem davant d’un guió molt elaborat, pensat i arrodonit que es manté vigent amb el passar dels anys perquè accepta morcilles dictades, sempre, per l’actualitat. Potser van sorgir de la improvisació, però han trobat un forat molt digne i enriquidor dins del text, perquè el mantenen viu.

Sergi López es buida en una interpretació memorable i estableix una complicitat total amb el públic. L’espectador riu a gust, es descollona, però li queda un dubte: la sensació que hi ha algú (o molts... quants són???) al teatre que s’ho està passant millor que ell. I aquest no pot ser cap altre que el mateix actor.