Diuen que l'espècie humana no subsistiria si la fecundació no generés plaer. En aquest estadi primari, orgànic, sense moralismes, es construeix una peça amb tres cossos. Perquè només calen dos sexes per a la reproducció però amb el tercer es desenvolupen els antagonismes, es multipliquen les relacions dels cossos, potser les contradiccions socials, fins i tot.
Les tres parts, ben delimitades, expressen des del descobriment d'un mateix a la relació amb els altres i, finalment, a un nou retrobament, ara ja descobrint i entenent millor els moviments intuïtius animals i atrevint-se, fins i tot, a mirar fit a fit a l'audiència: els que miren, passivament. La ubicació del públic és a l'entorn d'aquest llit quadrat enorme gegant. Algú recorda aquella comèdia sense escrúpols de Porno (Espai Lliure, 2004) en què s'aventurava una relació de zoofília per a fer més atractiu un film d'uns principiants al porno? Doncs alguna cosa hi ha en aquest treball sense paraules. La sensació de voyeurs dels espectadors és immediata quan s'engeguen els llum laterals a mitja distància que evoquen els finestrals d'un sòrdid peep show. Però més que evocar a un Kamasutra agònic, el que investiguen és la fusió de cossos (primer en una mena de mallots que els aïllen els uns dels altres, tot i l'evident fricció). Recargolats com si fossin personatges de Rubens o dels sinuosos cossos en relleus de marbre. La poca complementarietat amb el text o la creació de personatges implica que la percepció sigui bàsicament visual. La representació és opaca. Però en tot cas, la interpretació, és tant oberta que permet fer una traslació tan humana (racional) com animal (intuïtiva).
El treball té la imprescindible solidesa quan els cossos, exhausts, miren al seu entorn. L'examinen. La seva nuesa passa a un segon pla i la interrogació cobra una potència inesperada. Com en aquell llunyà Plataforma (2007), de Calixto Bieito. Però aquesta exhibició no desemboca en gaire més, a diferència d'altres treballs amb una elevada temperatura sexual que desgranen veritats com punys per a la societat més aviat avergonyida (com el Fuck-in-progress de l'associació Kiakahart que aquest darrer cap de setmana ha tornat a omplir les sessions al TNC). La gosadia desarma el mateix públic, que se sent despullat de la seva moralitat: és una bona oportunitat per desplegar una intencionalitat, per eliminar la distància entre el cos i l'ànima.
