Fa cosa d'una dècada que Raquel Tomás va fer un exercici de memòria a la infància amb Réquiem for Comanecci (Sala Beckett, 2007). La dramaturga feia una similitud entre aquella gimnasta romanesa i el seu passat. Ara, la Señorita Blanco remet a una altra gimnasta èpica, la russa Olga Kórbut dels Jocs Olímpics del 1972, a Munich, la raó per la qual la protagonista té un nom rus i que sempre ha d'explicar que els seus pars no són russos ni comunistes, ni res. No,és que el pare va quedar captivat per la petita tragèdia de la joveneta de 17 anys quan es va estavellar tres cops a les proves individuals d'assimètriques. La primera escena té la tensió textual i la imatge, un punt caricaturitzada, amb perruques, i un plínton dels de primària. Però la peça perd molta força a mesura que es va desenvolupant.
Com en bona part dels Conde de Torrefiel hi ha una relació cada cop més distant entre el que s'explica en veu en off (principalment) i el que es pot veure representat. els actors balarrins no són personatges i no tenen,per tant cap evolució dramàtica. Si el primer quadre es dinàmic. tots els altres tiren cap a la contemporlació, cap a la postal (a vegades estranyament grotesca com en la construcció de la torre amb unes gesticulacions que despisten l'espectador). També hi ha el punk i el ball desproporcionat, que li dóna l'aire suficient per permetre un finbal, novament de postal idíl·lica. Ghi ha algusn salts de raccords,aparentment incomprensibles. Per exemple, per què fan apareixer l'os Misha (mascota dels Jocs de Moscou del 1982) quan la Kíorbut, es va retirar al 1977? Si la reflexió planteja com l'esport d'elit contempla el dolor com un element imprescindible per pujar al pòdium, quin significat té el quadre de Sant Tomàs furgant en la ferida del Jesús ressuscitat?. és notable l'interés d'aconsegujir una plasticitat que pot repetir amb l'eliminació d'alguns dels elements principals (com el quadre,per exemple). Però no cqueda prou justificat en la dramatúrgia.
El Conde de Torrefiel o la primera Veronal juga molt amb un text de primera persona (dit, sovint, d'esquenes o en off, o escrit als plafons del fons) però en el text no hi falta referències artístiques que eixamplen l'ambició de la peça i un humor cínic que tensa i sorprèn l'espectador. En aquesta nosoyrusa# hi ha voluntat de joc, de trencar discurs i escena però li falta una empenta en la trama per a no deixar que l'espectador es relaxi i s'acabi perdent, lluny de la peça.
