A veure, aquest somriure! El somriure no s’ha de perdre mai . Ni en les pitjors circumstàncies. Això, no ho has d’ oblidar tampoc mai. Com tampoc pots oblidar que la felicitat es troba sempre dins teu. Del que es tracta és de convertir aquesta veritat que de vegades no saps reconèixer en un veritable mantra . I si no te n’acabes de sortir, no et preocupis. Per això tenim un grapat de gurus de la felicitat que sabran fer-te trobar el camí cap a ella si consumeixes aquells llibres d’auto ajuda, aquells programes televisius o aquells missatges que corren per les xarxes socials formulats per figures carismàtiques o aquells productes carregats de bon rotllo, capaços de fer-te entendre que ets una persona única i fantàstica . Per sort, has nascut a l’era del happytalisme. I el happytalisme en va sobrat de recursos per fer-te recuperar l’autoestima quan et trobes en hores baixes , i demostrar-te que si tu vols , pots, i pots amb tot.
Encara dubtes? Doncs, per esvair els dubtes i omplir-te ja d’entrada d’energia positiva (l’energia positiva que no falti mai, si us plau!) , res millor que ficar-te d’entrada en el plató amb grans pantalles incorporades que la marca de begudes (begudes que et faran sentir més happy ,impossible) Sahara Drinks ha muntat a l’interior del Teatre Eòlia . Allà s’ha instal·lat la companyia 42KM, per tal de representar una obra de Manel Moreno dirigida per Martí Torras Mayneris que ha nascut amb l’objectiu d’assegurar-te que tu ( sí, tu; has llegit bé; és en tu en qui estan pensant) , que quan has entrat al teatre potser encara creies que la teva vida (sentimental o sexual o laboral o familiar o econòmica, o tot alhora) era una mica un fàstic , acabis sortint del teatre amb el convenciment que si vols, pots menjar-te el món amb patates...acompanyades, això sí, d’un bon glop de Sahara Drinks, una marca sempre atenta a llançar al marcat nous sabors capaços de fer-te flipar la felicitat en colors. I ja veuràs com el guru de torn, interpretat aquí amb energia desbocada per Rafa Delacroix , et farà saltar ràpid del teu seient per tal de donar palmes i cridar ben fort les consignes que cal proclamar als quatre vents quan es tracta d’omplir de bones vibracions un espai com aquest. Un cop complert el ritual , podràs comprovar alhora com fins i tot si demà mateix t’arriba una carta de comiat que et deixa sense feina, la reps amb un somriure tan ample com aquell que exhibeix el Joker.
I és que, quan s’acaba la festa i s’apaguen els focus de tan entusiasta obertura , les cartes de comiat comencen també a fer acte de presència per l’equip de treballadors als servei de Sahara Drinks integrat alhora per Diana Gómez i Georgina Latre. Elles i Delacroix se n’encarreguen de defensar amb molta eficàcia aquesta comèdia que a mesura que avança va deixant que els somriures forçats es perdin també pel camí. I que aquest s’ompli alhora d’uns aires de reivindicació laboral convertida en revolta popular pels quals, per cert, també ens podríem trobar aquell tenebrós Joker cinematogràfic de Joaquin Phoenix amb ganes de liderar revolucions que, per cert, ben aviat ens farà una segona visita en companyia de Lady Gaga. Seran els nostres tres opositors al règim vigent capaços de donar-li la volta a la truita del Sistema que ha convertit també la felicitat en un bé de consum , accessible a tothom qui es pugui permetre el luxe de consumir? Acabaran per contra abaixant les armes revolucionaries davant el poder omnívor de la beguda que distribueix glops de felicitat amb tanta alegria com el dealer distribueix dosis de la més nova droga de disseny? Això ho haureu de descobrir vosaltres mateixos, tot assistint a les representacions d’aquest correcte espectacle que potser cau una mica en l’equivoc de creure que et pot oferir també més del que realment t’està oferint. Quelcom que ja es fa evident en aquest ben representat però massa obvi i previsible tram inicial en el qual el guru del beuratge happy happy segueix fil per randa totes les pautes que esperes d’un personatge com ell i un discurs com el seu, sense aportar-hi aquell grau d’imaginació que esperes quan et trobes davant una escena que has vist en moltes altres ocasions. I en aquest sentit , ni el text ni l’espectacle acaben tampoc trobant la forma de mostrar-se menys previsibles o més incisius i imaginatius, quan les coses agafen un tarannà més seriós i els aires de denuncia li planten cara a la dictadura del happytalisme , capaç fins i tot de fer-te comprar una beguda sense beguda, fen-te creure alhora que en el seu sabor sense sabor es troba la clau de la felicitat. La sàtira es queda ancorada en els esquemes d’ una faula un xic també massa estirada, presentada en qualsevol cas sota les formes d’un espectacle agradable de veure però una mica limitat.
