Not my monkeys és el segon projecte de la Cia. 42KM, que es va donar a conèixer amb un espectacle titulat justament 42KM, mereixedor de la Beca Odisseu Eòlia I+D 2018 i estrenat al Teatre La Gleva l’any 2020. La companyia, formada pels intèrprets Rafa Delacroix, Diana Gómez, Georgina Latre i el dramaturg Manel Moreno, ha comptat amb la direcció del prolífic Martí Torras Mayneris, que la temporada passada va dirigir Déjà vu al Teatre Eòlia, el mateix espai on ara es reestrena –se’n van fer quatre funcions al juliol– aquest muntatge.
El títol remet a una expressió que parla de desentendre’s dels problemes –sobretot d’aquells que afecten els altres– i per això mateix reflecteix bé l’esperit de l’individualisme ferotge i el happytalisme que l’obra pretén satiritzar. La felicitat per obligació al món laboral –requisit sine qua non, cada cop més– es tematitza des de la selecció mateixa de cançons –“I got you”, “Felicitá”, etc.– que ens reben en entrar al teatre, amb el bon rotllo com a fil conductor, mentre al panell semicircular que centra l’escenari –el disseny d’espai va a càrrec de Passerell - Llorenç Corbella– s’anuncia el Primer Congrés de la Felicitat, així com la marca de begudes que el patrocina.
La peça s’estructura en tres parts que corresponen a diferents etapes de la –diguem-ne– evolució laboral i personal de la Trini –Georgina Latre–, una jove insatisfeta que acudeix a aquest congrés –amb un format a mig camí entre el xou televisiu i la teràpia col·lectiva– per canviar la seva vida. Després que es faci viral el vídeo que consigna la seva intervenció –“La misèria ven, i tu vas estar miserablement esplèndida”–, entrarà a treballar en l’empresa patrocinadora de l’esdeveniment, Sahara Drinks. Allà la veurem atrapada entre una submissió modèlica de somriure permanent –davant els subordinats i, sobretot, davant la càmera que li promet una vigilància perpètua– i la necessitat de defensar els seus drets. Fins i tot quan participi en l’acampada per la llibertat –a causa d’un acomiadament massiu que la inclou també a ella–, la Trini continuarà amb l’autoboicot de qui està programada per buscar el costat positiu o l’oportunitat en les situacions més adverses, aquelles que demanen una integritat sense fissures ni riures connivents. Finalment, en l’últim esglaó del seu ascens empresarial, acaba envoltada d’una aura salvífica per proclamar-se “l’ànima vivent del credo de l’èxit”. La metàfora de vendre fum –o aire embotellat, en aquest cas– es torna literal.
Qui ens rep, però, no és la Trini, sinó una mena de predicador o coach passat de voltes –Rafa Delacroix– que, pròdig en sentències barates, símils grollerament efectistes –“El nostre cervell és com el penis d’un gos”– i lemes motivacionals –“Comença a prendre el control de la teva vida”–, es pretén capaç de portar-nos a una meditació induïda. L’orador aporta dades poc fiables i ens exhorta a l’autoconeixement i a la reprogramació. A aquestes altures queda clar que els espectadors són ficcionalitzats com a assistents a la trobada, però no patiu: aquest no és un espectacle participatiu. Perquè és Latre –la Trini– qui surt a escena, en qualitat de voluntària per ser estudiada com a cas de persona que necessita millorar en tot –postura corporal, actitud, feina, estabilitat financera–. El guru assenyala sense compassió els seus defectes, alhora que l’estimula cínicament amb frases de l’estil “Ets única”.
En aquest primer tram, Diana Gómez –o Laura Daza, si hi aneu a partir del 18 de setembre– fa un còmic paper d’hostessa ornamental, ingènua alhora que mesquina promotora –amb els seus escarafalls a platea– de la normativitat més opressiva. A la segona part, la més allargassada, interpretarà una operària indignada, dotada d’esperit crític i amb el temperament idoni per liderar les protestes i mobilitzar uns treballadors –com el personatge que interpreta Delacroix– tothora vigilats pel “departament de control d’actitud positiva”, que els insta a fer còmputs de felicitat acumulada i els aclapara amb tot de sentències pretensioses, eufemismes indecents i sancions per excés d’empatia. Al tercer bloc –força més breu, gairebé un epíleg–, l’actriu assumeix, en la que és la seva darrera metamorfosi, una monja sexy abduïda per la filosofia d’una empresa d’estafadors.
Tots tres intèrprets executen amb solvència, encant i grapa els diferents personatges o estats pels quals transiten: de la inseguretat al lideratge intrusiu; de la revolta a l’automatització. Cal destacar l’acurat treball de moviment coordinat per Fàtima Campos, sobretot en les escenes que retraten el col·lapse, la batuda i la robotització; si el tragí d’ampolles buides constitueix tota una coreografia de l’anul·lació, hi ha un moment en què l’espectacle apunta maneres de musical obrer. El ritme està ben sostingut, la direcció funciona –resulten decisius l’espai sonor de Pol Fontanals i la il·luminació d’Anna Espunya Juárez– i el públic riu, perquè identifica les consignes que exhorten a una alegre autoexplotació i no són sinó conseqüència directa de les psicologies positives que empenyen els treballadors a la felicitat obligatòria, alhora que els culpabilitzen dels seus suposats fracassos. Quant a la proposta textual, es troba a faltar una estructura més coherent o entenedora i un major seguiment dels personatges. Hi ha una insistència, per acumulació, en la hipèrbole i la paròdia –hi trobem formulacions i rèpliques esmolades, sí–, però la crítica podria ser més sagnant i la sàtira menys dispersa. Ens hauria agradat trobar-hi més acidesa i subversió, en definitiva. Això sí, als mèrits anteriorment apuntats cal afegir-hi l’encert que suposa la inclusió d’una sèrie de píndoles videogràfiques, entre motivadores i coercitives –esplèndids també, aquests actors convidats–, amb què l’empresa promou l’individualisme a ultrança i busca avortar tot sentiment de pertinença o temptació sindicalista.
Crítica publicada a Núvol l'11 de setembre de 2024
